Cibercultura, hipercultura

L’hipertext es pot veure reforçat per la hipermèdia afegint l’acompanyament d’elements sonors i visuals, ampliant la comunicació més enllà del llenguatge escrit. Lletra, imatge i so configuren un nou context interpretatiu que implica la intervenció de més sentits i més connexions neuronals. No només entendrem allò que llegim, també interpretarem les sensacions transmeses per l’atmosfera que acompanya a la lectura, sabent que aquesta mai serà igual.

Navegant, cibernèticament parlant, descobrim noves cultures, altres maneres de fer, de ser i de pensar. Aprenem i desaprenem de manera inconscient, aportem informació a la comunitat. Fins i tot quan no ens expressem deixem la marca de la nostra presència en un historial, un registre que parla de la procedència geogràfica, el nombre de visites realitzades o de la temàtica que ens interessa. La presència d’aquest mitjà ha modificat moltes conductes. Hi busquem informació, definicions, respostes, indicacions, solucions, trucs… Allò que abans consultàvem en una enciclopèdia, una guia o un mapa, ara ho busquem navegant pel ciberespai; a més, si el mitjà té un bon manteniment, sempre podrem consultar-ne la versió més actual.

Hem de tenir present la importància del llenguatge en els actes comunicatius, ja que la comprensió del discurs sempre estarà condicionada per l’esquema mental dels interlocutors, pel fet de si comparteixen o no el mateix imaginari sociocultural inconscient. L’hipertext travessa fronteres i si volem que el nostre discurs sigui comprensible i entenedor caldrà inserir-lo dins el marc de referència adequat o dotar-lo de les ajudes necessàries i vincles útils.

“Ocultar-nos” darrera una identitat virtual ens permet crear una ciberpersonalitat potent d’acord amb els estereotips cultuals, possibilitant la definició de la identitat digital de les persones a les quals volem arribar a través del nostre discurs, definint la nostra audiència. Un marc referencial ben definit i una identitat digital ben definida ajuden a definir el llenguatge i orienten la direcció del discurs. Per tant, en la comunicació hipertextual hi ha una reflexió prèvia. Redefinim la nostra identitat privada per tal de projectar-la públicament. Adaptem i organitzem el nostre llenguatge per tal de transmetre el nostre pensament, les nostres idees i opinions de manera entenedora (encara que no sempre siguin compartides o respectades), fent possible compartir o expandir el discurs original a través de la xarxa.

La familiarització amb l’hipertext ens dóna una nova visió de la comunicació i de la literatura. Desenvolupem estratègies per fer més eficaces les nostres recerques i per rastrejar entre un gran volum d’informació, prescindint de l’existència d’un índex. S’amplien considerablement les possibilitats d’expressió creativa sense necessitat d’una gran inversió econòmica.

Inconscientment el nostre pensament i comunicació s’han anat adaptant als nous suports virtuals. L’aplicació de l’hipertext amb finalitats didàctiques també ha estimulat l’alumnat a saber organitzar-se i crear un mapa mental relacionant conceptes a mode d’hipertext neuronal. Però encara hi ha sectors de la població poc familiaritzats amb el llenguatge hipertextual malgrat l’hagin integrat, voluntària o involuntàriament, a través de les noves tecnologies. Per tant, les maneres de pensar i comunicar-se variaran en funció del grau d’acceptació i assimilació del llenguatge hipertextual i l’ús dels mitjans.

Anuncis

Nosaltres, l’hipertext

Les persones som els nodes d’una xarxa anomenada societat. Com a agents actius de la mateixa produïm, compartim i consumim informació cada cop més variada i plural, tendint a la dispersió i al caos. Els processos de gestió, producció i assimilació de la informació es donen a través de la interacció social, possibles gràcies a un sistema de signes i símbols compartit, un llenguatge comú que fa possible l’intercanvi d’experiències i coneixements. Però, per tal que això sigui realment possible, cal superar els obstacles de l’individualisme estructural propi de la societat-xarxa que dificulten la construcció de significats virtualment compartits. És a dir, cal trobar ponts entre diferents llenguatges i sistemes de comunicació que permetin superar els conflictes i les diferències culturals. Un d’aquests ponts és l’art, llenguatge visual perfectament adaptable a l’entorn hipermedia propi de l’hipertext.

 

La persona és un hipertext. El cervell emmagatzema, processa, relaciona i produeix informació contínuament. Al llarg de la nostra vida, a través de la interacció social i de l’experiència viscuda, aprenem i desaprenem, adquirim nous coneixements, rebem i compartim informació, reconstruïm el nostre món de signes, símbols i significats, així com el dels valors i creences. Desconnectem nodes obsolets en el temps per adequar-los a una societat en canvi constant. Interactuem a diferents nivells de manera seqüencial, no lineal, apropiant-nos del coneixement que tenim a l’abast per tal de recompondre la nostra intel·lectualitat, tal com ho fa el llenguatge hipertextutal. En la societat de la informació i la comunicació la nostra raó i capacitat crítica estan submergides en una frenètica i constant activitat de processament, anàlisi, classificació i actualització de la informació recollida durant els processos d’interacció -tant dels seleccionats a voluntat com els desenvolupats segons rol, classe social, activitat laboral o acadèmica- que durarà tota la vida o mentre tinguem la voluntat de fer aquest esforç. Però, vivint enmig d’un voraginós i accelerat paradigma com aquest, quants cops tenim prou temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar? Podem apagar el nostre cervell tal com apaguem els dispositius tecnològics?

Les noves tecnologies, l’hipertext i l’hipermedia són mitjans que ens permeten accedir a informació d’origen ideològic i geogràfic plural, la majoria per canal escrit (com a “intent” de transcripció de la parla). Això significa que durant aquest intercanvi comunicatiu no hi ha presència dels elements orals que expressen la intenció personal i privada: no podem escoltar la parla, només interpretar-ne el to o la intenció a través dels enunciats escrits. A més, per tal d’entendre el missatge cal compartir o, com a mínim poder entendre, l’alfabet emprat en la transmissió de la informació, a més de les implicacions conceptuals i cognitives que comporta com a sistema simbòlic organitzatiu de la societat. La tendència a la mundialització i la globalització fa que cada cop més cultures i societats estiguin en contacte, convivint, compartint informació i coneixement, fet que demana un exercici de voluntat i esforç per assimilar i comprendre els sistemes de creences i valors (context) que tenyeixen els intercanvis intel·lectuals entre diferents identitats.

El conflicte pensament-text

Coincidint amb la publicació de l’assaig de Vannevar Bush, Wittgenstein reflexionava en el prefaci d’Investigacions filosòfiques sobre la necessitat de trobar una representació lingüística adient compatible amb la seva manera de pensar. El conflicte pensament-text i la motivació de trobar una solució al problema fan evident la relació condicionant entre el suport sobre el que plasmem el nostre pensament i la forma de pensar. L’escriptura impresa havia sotmès el pensament a un mode lineal i jeràrquic que no s’adequava al funcionament natural del nostre pensament.

L’hipertext és la possibilitat de representar el funcionament natural del pensament. En un document hipertextual els encadenaments entre elements textuals es fan a la manera de les associacions inconscients d’idees, és a dir, imitant la multidimensionalitat del pensament intuïtiu i inconscient. Malgrat no s’hagi demostrat que el nostre pensament funcioni per associacions, la hipertextualitat ens obra a pensar segons altres formes de lògica perdudes amb el desplegament lineal de l’escrit imprès.

Els blogs

Començar a escriure un blog és una activitat relativament fàcil per a qualsevol persona que, a més de motius i interès, tingui a l’abast els mitjans adequats i necessaris. Avui en dia fins i tot és possible gestionar el nostre blog des de dispositius mòbils com els telèfons intel·ligents o les tauletes. Això condiciona la nostra comunicació, la manera de transmetre les idees. Què volem dir i com ho hem de dir perquè s’entengui? Com fer-ho comprensible evitant llargues i avorrides argumentacions? Com atraure l’interès del públic o audiència?

Tot varia segons l’objectiu del nostre blog. És només necessitat d’expressar-nos i compartir inquietuds? És interès per aconseguir que altres persones reflexionin sobre un tema? És la voluntat d’expandir les possibilitats dels mitjans de comunicació, evitant les normes i censura de l’opinió hegemònica que els controla?

Una bitàcola pot tenir cada una d’aquestes intencions; és l’ús del llenguatge i la seva estructura allò que les determina. Volem arribar a un públic lector específic, tècnic, entès en la matèria? Volem que ens llegeixi qualsevol persona amb curiositat? Busquem captar l’atenció de qui ens pugui ajudar a millorar? És un blog individual o de gestió col·lectiva? És personal o coorporatiu? És seriós o desenfadat? És temàtic o una miscel·lània?

No hi ha dos blogs idèntics, com no hi ha dues persones exactament iguals. El blog és un bon reflex de la persona i de les relacions socials en l’àmbit virtual. És un acte socialment significatiu perquè implica una comprensió per part de l’audiència i, a la vegada, té una doble dialèctica entre localitat i globalitat i entre intimitat i obertura. La possibilitat de rèplica converteix els blogs en un híbrid entre les pàgines web estàndard i les formes de comunicació asíncrona. Però el fet que només l’autor en tingui el control els fa ser un sistema jeràrquic de comunicació asimètrica subordinada a la necessitat de feedback. La presència de llistes d’enllaços demostra la seva funció d’eina creadora de comunitat, forjant estructures socials basades en la col·laboració (diàleg entre bitàcoles). A més, els hipervíncles són una forma de capital social i poden ajudar a guanyar audiència.

Per saber-ne més:

Humanitats: Ciència, tecnologia, societat i comunicació.

Quan vaig començar a estudiar Humanitats moltes persones es sorprenien de la meva elecció. Veien aquests estudis com una disciplina “arcaica”, ancorada en una altra època i sense “utilitat” o futur professional en el segle XXI.

Les Humanitats actuals destaquen per una nova interdisciplinarietat. Tracten els múltiples camps del saber humanístic i social relacionant-los amb la ciència, la tècnica i les noves tecnologies. El currículum universitari s’ha modificat per adaptar aquesta branca del saber als nostres temps, donant-li una visió de futur pràctica i útil més enllà de la docència o de la recerca habituals.

Materials didàctics del Grau en Humanitats (UOC)
Materials didàctics del Grau en Humanitats (UOC)

Aquest blog demostra la fusió del saber humanístic-social amb la tecnologia actual, així com la importància del llenguatge en la formació del pensament subjectiu. Tal com ens recorda el professor Joan Campàs en l’assignatura d’Escriptura Hipertextual:

Ens fem conscients del jo i del món a través del llenguatge. És, doncs, el llenguatge el que construeix la subjectivitat; un individu incapaç de simbolitzar es deshumanitza. La consciència d’un mateix només és possible en el diàleg: el subjecte existeix quan s’adreça a l’altre (el jo existeix només si hi ha un tu)”. En aquesta línia, sempre convidant-nos a la reflexió, Campàs afegeix “el llenguatge oral, l’escriptura lineal i la hipertextualitat, permeten construir diferents models de subjectivitat?1”.

Com a usuària de les xarxes socials, aquesta pregunta em fa pensar en l’anomenada “identitat digital”; sovint ens fem una idea aproximada del caràcter i la personalitat d’algú tant pels seus comentaris com pel llenguatge que utilitza. Però estem davant de la mateixa persona que en la realitat o d’algú completament diferent?

Cap als cincs anys descobrim la nostra capacitat de produir missatges escrits per tal de comunicar-nos amb els altres. A partir d’aquest moment dediquem (de manera conscient o inconscient) tota una vida a perfeccionar aquesta habilitat que, a més de relacionar-nos socialment, ens permet transmetre experiències, emocions, sentiments, reflexions, descobriments. És a dir, l’escriptura permet preservar i divulgar un coneixement que es transmet de generació en generació.

Gràcies al llenguatge escrit, el saber ha persistit al llarg dels segles i gràcies a les noves tecnologies aquest saber està a l’abast de tota la societat que hi pugui tenir accés. Així doncs, la comunicació escrita i la transmissió de coneixement ha evolucionat considerablement. Des de les tauletes de fang i l’escriptura cuneïformes mesopotàmiques, a l’hipertext i la nostra actual Viquipèdia. Ciència i tecnologia al servei de la societat, d’una societat que, malgrat tecnificar-se, necessita el saber humanístic per a comprendre el seu funcionament i la història de la seva evolució per tal de reflexionar sobre quin futur desitja entregar a les properes generacions.

_________________
1Extret del comentari de benvinguda del professor en el Tauler de l’Aula virtual d’Escriptures Hipertextuals (24/02/2015, 16:19)