Cibercultura, hipercultura

L’hipertext es pot veure reforçat per la hipermèdia afegint l’acompanyament d’elements sonors i visuals, ampliant la comunicació més enllà del llenguatge escrit. Lletra, imatge i so configuren un nou context interpretatiu que implica la intervenció de més sentits i més connexions neuronals. No només entendrem allò que llegim, també interpretarem les sensacions transmeses per l’atmosfera que acompanya a la lectura, sabent que aquesta mai serà igual.

Navegant, cibernèticament parlant, descobrim noves cultures, altres maneres de fer, de ser i de pensar. Aprenem i desaprenem de manera inconscient, aportem informació a la comunitat. Fins i tot quan no ens expressem deixem la marca de la nostra presència en un historial, un registre que parla de la procedència geogràfica, el nombre de visites realitzades o de la temàtica que ens interessa. La presència d’aquest mitjà ha modificat moltes conductes. Hi busquem informació, definicions, respostes, indicacions, solucions, trucs… Allò que abans consultàvem en una enciclopèdia, una guia o un mapa, ara ho busquem navegant pel ciberespai; a més, si el mitjà té un bon manteniment, sempre podrem consultar-ne la versió més actual.

Hem de tenir present la importància del llenguatge en els actes comunicatius, ja que la comprensió del discurs sempre estarà condicionada per l’esquema mental dels interlocutors, pel fet de si comparteixen o no el mateix imaginari sociocultural inconscient. L’hipertext travessa fronteres i si volem que el nostre discurs sigui comprensible i entenedor caldrà inserir-lo dins el marc de referència adequat o dotar-lo de les ajudes necessàries i vincles útils.

“Ocultar-nos” darrera una identitat virtual ens permet crear una ciberpersonalitat potent d’acord amb els estereotips cultuals, possibilitant la definició de la identitat digital de les persones a les quals volem arribar a través del nostre discurs, definint la nostra audiència. Un marc referencial ben definit i una identitat digital ben definida ajuden a definir el llenguatge i orienten la direcció del discurs. Per tant, en la comunicació hipertextual hi ha una reflexió prèvia. Redefinim la nostra identitat privada per tal de projectar-la públicament. Adaptem i organitzem el nostre llenguatge per tal de transmetre el nostre pensament, les nostres idees i opinions de manera entenedora (encara que no sempre siguin compartides o respectades), fent possible compartir o expandir el discurs original a través de la xarxa.

La familiarització amb l’hipertext ens dóna una nova visió de la comunicació i de la literatura. Desenvolupem estratègies per fer més eficaces les nostres recerques i per rastrejar entre un gran volum d’informació, prescindint de l’existència d’un índex. S’amplien considerablement les possibilitats d’expressió creativa sense necessitat d’una gran inversió econòmica.

Inconscientment el nostre pensament i comunicació s’han anat adaptant als nous suports virtuals. L’aplicació de l’hipertext amb finalitats didàctiques també ha estimulat l’alumnat a saber organitzar-se i crear un mapa mental relacionant conceptes a mode d’hipertext neuronal. Però encara hi ha sectors de la població poc familiaritzats amb el llenguatge hipertextual malgrat l’hagin integrat, voluntària o involuntàriament, a través de les noves tecnologies. Per tant, les maneres de pensar i comunicar-se variaran en funció del grau d’acceptació i assimilació del llenguatge hipertextual i l’ús dels mitjans.

Anuncis

Nosaltres, l’hipertext

Les persones som els nodes d’una xarxa anomenada societat. Com a agents actius de la mateixa produïm, compartim i consumim informació cada cop més variada i plural, tendint a la dispersió i al caos. Els processos de gestió, producció i assimilació de la informació es donen a través de la interacció social, possibles gràcies a un sistema de signes i símbols compartit, un llenguatge comú que fa possible l’intercanvi d’experiències i coneixements. Però, per tal que això sigui realment possible, cal superar els obstacles de l’individualisme estructural propi de la societat-xarxa que dificulten la construcció de significats virtualment compartits. És a dir, cal trobar ponts entre diferents llenguatges i sistemes de comunicació que permetin superar els conflictes i les diferències culturals. Un d’aquests ponts és l’art, llenguatge visual perfectament adaptable a l’entorn hipermedia propi de l’hipertext.

 

La persona és un hipertext. El cervell emmagatzema, processa, relaciona i produeix informació contínuament. Al llarg de la nostra vida, a través de la interacció social i de l’experiència viscuda, aprenem i desaprenem, adquirim nous coneixements, rebem i compartim informació, reconstruïm el nostre món de signes, símbols i significats, així com el dels valors i creences. Desconnectem nodes obsolets en el temps per adequar-los a una societat en canvi constant. Interactuem a diferents nivells de manera seqüencial, no lineal, apropiant-nos del coneixement que tenim a l’abast per tal de recompondre la nostra intel·lectualitat, tal com ho fa el llenguatge hipertextutal. En la societat de la informació i la comunicació la nostra raó i capacitat crítica estan submergides en una frenètica i constant activitat de processament, anàlisi, classificació i actualització de la informació recollida durant els processos d’interacció -tant dels seleccionats a voluntat com els desenvolupats segons rol, classe social, activitat laboral o acadèmica- que durarà tota la vida o mentre tinguem la voluntat de fer aquest esforç. Però, vivint enmig d’un voraginós i accelerat paradigma com aquest, quants cops tenim prou temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar? Podem apagar el nostre cervell tal com apaguem els dispositius tecnològics?

Les noves tecnologies, l’hipertext i l’hipermedia són mitjans que ens permeten accedir a informació d’origen ideològic i geogràfic plural, la majoria per canal escrit (com a “intent” de transcripció de la parla). Això significa que durant aquest intercanvi comunicatiu no hi ha presència dels elements orals que expressen la intenció personal i privada: no podem escoltar la parla, només interpretar-ne el to o la intenció a través dels enunciats escrits. A més, per tal d’entendre el missatge cal compartir o, com a mínim poder entendre, l’alfabet emprat en la transmissió de la informació, a més de les implicacions conceptuals i cognitives que comporta com a sistema simbòlic organitzatiu de la societat. La tendència a la mundialització i la globalització fa que cada cop més cultures i societats estiguin en contacte, convivint, compartint informació i coneixement, fet que demana un exercici de voluntat i esforç per assimilar i comprendre els sistemes de creences i valors (context) que tenyeixen els intercanvis intel·lectuals entre diferents identitats.

La interactivitat en el text postmodern

Davant la tendència d’oposar l’hipertext i el llibre imprès cal vigilar de no fomentar la identificació del llibre amb els trets culturals negatius com el logocentrisme, la tirania de la línia, al rigidesa jeràrquica, l’abús de l’autoritat del cànon, l’imperialisme o el patriarcat.

La textualitat electrònica es distingeix de la impresa pel fet que la influència formalitzadora de l’autoria disminueix davant la major creativitat que pot exercir qui llegeix/interactua amb el text, trencant el sentit imperatiu del text tradicional. La pantalla esdevé un nou suport per a la cultura escrita que permet combinar el text i imatge presents en el llibre en paper, a més del so. A partir d’aquest moment el text deixarà de ser un objecte constituït només per les motivacions i vivències de qui l’ha escrit per passar a pertànyer també a les emocions de qui llegeix. Ja no serà una producte sinó una producció compartida i la possibilitat de lectura en múltiples sentits no necessàriament previstos donarà al significant la seva autonomia en relació amb el significat. Aquesta intertextualitat combinada amb la multiplicitat de recorreguts de lectura fa esclatar els límits tradicionals de la lectura/escriptura textuals de manera que sempre hi ha nous itineraris virtuals possibles.

ca. 2003 --- Global Internet --- Image by © Royalty-Free/Corbis
ca. 2003 — Global Internet — Image by © Royalty-Free/Corbis

El paper actiu de qui llegeix converteix l’hipertext en una convergència entre lectura i escriptura, a l’hora que dóna una nova concepció de la figura i funció de la persona autora d’un text. Aquesta nova literatura representa el reconeixement de l’activitat lectora i la conscienciació sobre la responsabilitat d’escollir un itinerari de lectura i responsabilitzar-se dels resultats d’aquesta acció. Aquest poder de decisió també repercuteix en el ritme de lectura, ja que cadascú pot decidir el final del recorregut o reemprendre’l des d’un altre moment gràcies al fet que l’hipertext permet guardar la traça de la lectura.  Aquesta nova relació entre escriptura i lectura significa escurçar la distància entre el subjecte pensant (“res cogitans”) i la realitat sobre la qual es pensa (“res extensa”), és a dir, entre filosofia i ciència, donant com a resultat un humanisme digital.

Theodor Nelson

L’ordinador, concebut com a eina d’ampliació de les capacitats humanes, s’ha anat convertint en una màquina al servei de l’art i la literatura. El 1965, després de cercar un mitjà que li permetés crear un document a partir d’un conjunt d’idees no seqüencialment estructurades i que poguessin ser exposades en diversos suports, Theodor Nelson proposa un gran projecte hipertextual: Xanadu.

Clara anticipació d’Internet, Xanadu havia de ser una estructura que connectés tota la literatura del món a través d’una “xarxa de publicació hipertextualitzada universal i instantània”. A partir d’aleshores l’hipertext, vist com una eina d’indexació documentalista, passaria a considerar-se un mitjà literari. El mateix Nelson el defineix com aquella escriptura no seqüencial que es correspon amb el moviment del pensament i permet superar la imposició d’una única manera de llegir el text.

Nelson, des de la perspectiva de la documentació i gestió de base de dades,  comparteix amb Bush la concepció de l’hipertext com un sistema de gestió i organització de la informació però a més però hi afegeix un afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides.

Però si l’hipertext va poder sortir de les universitats va ser gràcies a l’aparició dels ordinadors personals amb programaris que permetien l’hipertext. Un dels personatges clau va ser Atkinson (Apple) que indirectament va ajudar a popularitzar l’hipertext al concebre els primers editors gràfics. Tot i no estar concebuts per a la construcció d’hipertextos, la seva distribució gratuïta i la facilitat d’ús van ajudar a popularitzar l’hipertext.

El conflicte pensament-text

Coincidint amb la publicació de l’assaig de Vannevar Bush, Wittgenstein reflexionava en el prefaci d’Investigacions filosòfiques sobre la necessitat de trobar una representació lingüística adient compatible amb la seva manera de pensar. El conflicte pensament-text i la motivació de trobar una solució al problema fan evident la relació condicionant entre el suport sobre el que plasmem el nostre pensament i la forma de pensar. L’escriptura impresa havia sotmès el pensament a un mode lineal i jeràrquic que no s’adequava al funcionament natural del nostre pensament.

L’hipertext és la possibilitat de representar el funcionament natural del pensament. En un document hipertextual els encadenaments entre elements textuals es fan a la manera de les associacions inconscients d’idees, és a dir, imitant la multidimensionalitat del pensament intuïtiu i inconscient. Malgrat no s’hagi demostrat que el nostre pensament funcioni per associacions, la hipertextualitat ens obra a pensar segons altres formes de lògica perdudes amb el desplegament lineal de l’escrit imprès.

L’hipertext narratiu

L’hipertextualitat aplicada a la literatura és una  forma d’escriptura i lectura (i de pensament) que trenca amb la linealitat narrativa tradicional i ens ajuda a pensar la realitat com una acció dinàmica, mutable, canviant, no com la representació basada em seqüències fixes i estables de la majoria de la literatura impresa. La literatura hipertextual no funciona al voltant d’un eix principal semànticament privilegiat sinó com un text en moviment, amb múltiples connexions o enllaços no jerarquitzats. En aquesta literatura en xarxa cap text té la primacia i gràcies a la tecnologia digital es supera la idea del text com a cosa tancada i immutable.

Exemple d’hipertext narratiu: Shelley Jackson (1997) My body

L’hipertext és una varietat de multilinealitat (text no lineal) caracteritzat per la discontinuïtat, els salts explícits entre unitats textuals i el desplaçament sobtat de la posició de qui interactua amb el text. Anul·la les limitacions de la pàgina impresa i permet crear enllaços associatius – xarxes- que operen en múltiples direccions, de manera semblant al cervell, i sense cap altra limitació que la del sistema o la del nostre coneixement. L’estructura hipertextual difumina les fronteres entre textos i entre les persones autores i lectores o intèrprets, així com el sentit de conceptes com la propietat de l’escrit i la idea d’originalitat. Dins el context electrònic hipertextual es pot llegir i crear textos en relació amb el que es llegeix en forma de comentaris, addicions, precisions o ficcions, donant com a resultat un document interconnectat, sense ordre jeràrquic i construït cooperativament per (i per a) la comunitat.

La manca d’orientació que ofereix la seqüència lineal i jeràrquica tradicional pot causar certa sensació de confusió i desorientació a l’hora de seguir la lectura hipertextual d’uns textos aparentment desconnectats. Qui llegeix ha d’assumir la responsabilitat d’escollir la trajectòria de lectura, fent-se responsable de l’evolució de la mateixa. Per tant, la hipertextualitat aplicada a la narrativa contribueix a un canvi sobre la idea i concepció de la literatura.

Aprofitant el meu blog Històries de la Serina he començat a experimentar amb aquest estil narratiu, tot i que de moment és més un hiperdocument que una hiperficció constructiva.
És per això que et convido a explorar Èrtia i t’animo a deixar-hi els teus comentaris i observacions. Gràcies!

Avantatges de l’hipertext respecte el llibre

llibre vs hipertext

  • Densitat: Supera els problemes que presenta el llibre respecte el límit de capacitat. L’espai digital pot absorbir informació infinitament.
  • Accessibilitat: Possibilita l’accés a una gran quantitat d’informació de manera fàcil i des de qualsevol punt.
  • Actualització: Permet modificar un text sense que les alteracions i correccions deixin senyal, de manera que no cal refer tota la pàgina.
  • Ciberespacialització: L’espai digital fa possible interrelacionar text, imatge i so sense cap impediment material o d’espai.
L'hipertext integra diferents elements
L’hipertext integra diferents elements

 

  • Interacció: La lectura esdevé interactiva. El desplaçament es fa pel text, no pel suport. Una paraula pot desplegar noves paraules.
  • Ubiqüitat: La informació no està condicionada pel seu emplaçament en un espai en concret i la necessitat de desplaçament. La lectura s’allibera del suport, un mateix llibre es pot obrir simultàniament des de llocs diferents.

  • Deslocalització: La informació ja no està fixada en un sol lloc. Podem recórrer molts quilòmetres saltant de text en text. Fa possible l’accés remot a documents físicament llunyans.
  • Formatització: L’espai digital supera l’espai tridimensional analògic i possibilita la correcció, ampliació i modificació del disseny textual de la informació, arribant a poder crear noves tipologies d’informació sense equivalent analògic anterior.
  • Asincronia: S’amplifica la possibilitat de lectura individual al lloc i moment desitjats; els llibres estan sempre oberts i a l’abast.
  • Hipertextualitat: Els documents hipertextuals són multidimensionals, es poden llegir seguint més d’un recorregut i podem accedir a la informació des de diversos punts. En l’hipertext la persona usuària participa activament interactuant amb la informació. Per la seva manera de preservar, seleccionar, accedir, organitzar i integrar una matèria, les recopilacions hipertextuals són una manera molt eficaç de practicar la interdisciplinarietat o la transdisciplinarietat, esdevenint una valuosa eina d’investigació a través de la qual establir nexes entre diferents tipologies d’informació. També contribueixen al foment de l’exploració i l’aprenentatge autoregulats.

L’hipertext permet accedir de manera ràpida i fàcil a una àmplia gamma de documentació. Els nexes habituen les persones lectores a establir relacions entre continguts, fomentant l’hàbit de la recerca. També contribueix a adquirir la destresa en lectura no seqüencial necessària per localitzar informació específica dins una recopilació extensa.