Fonaments teòrics de la comunicació. Les escoles de comunicació.

 

  1. L’Escola de Chicago

L’objecte d’estudi d’aquesta escola (1915-1940) fou la ciutat de Chicago i el seu procés de transformació de ciutat mitjana a gran metròpoli, així com les característiques positives i negatives que això va comportar. A través de mètodes d’investigació empírica, entre altres l’observació participant, es va reprendre l’interès per la vida urbana i la visió dels considerats pares de la sociologia. També es va utilitzar, especialment, mètodes qualitatius com l’anàlisi de contingut, anàlisi del control, dels mitjans, de les audiències i dels efectes.

Entre les principals figures de l’escola destaquen Robert Park, Ernest Burgess i Louis Wirth. Park, com fa Simmel a Berlín, s’interessa pels patrons de consum, per com l’individu intenta mantenir la seva individualitat enmig dels processos de massificació, la tendència a l’homogeneïtzació i els patrons de distinció entre les classes socials[1]. Burgess percep la ciutat com un organisme en lluita per la supervivència i que evoluciona en el context d’un medi específic. Per ell, les zones de la ciutat són territoris que han de superar diferents etapes (de lluita, enfrontament i alteració) abans de l’equilibri. Aquest procés és degut a l’extensió i el creixement desmesurat de la ciutat, per això proposa un model de ciutat “ideal” formada per cinc àrees on l’habitatge es distribueix d’acord els ingressos de les persones que hi viuen. En canvi, Wirth s’interessa per la vida cultural i l’estil de vida dels sectors socials originats per la nova metròpoli, així com pels canvis en la manera d’establir les relacions socials.

L’Escola de Chicago destaca que, entre l’alienació i despersonalització de l’individu de la nova metròpoli, també cal tenir present el benefici que representen les associacions tàcites o manifestes entre persones amb interessos culturals comuns (per exemple, les comunitats d’immigrants o els joves de les classes treballadores), originant subcultures que reforcen el teixit social. L’interès principal d’aquesta escola és la tensió creada entre l’afirmació de la autoidentitat i la identitat com a ciutadania, com a part de la massa de la metròpoli.

El fet que la investigació es centri en les grans metròpolis, fa que sigui un model només vàlid en aquest context? Què passa en el món rural? Com acull aquestes transformacions?

  1. La Mass Communication Research

En el context de la Primera Guerra Mundial, Harold Lasswell estudia els efectes de la propaganda. Junt Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Levin esdevé el capdavanter dels estudis de comunicació basats en la psicologia i la sociologia que trobaran la manera d’explicar la comunicació de masses a partir del comportament de la població. El seu objectiu és esbrinar per quin mitjà la població és més susceptible de ser manipulada.

Lasswell és un dels pioners en l’estudi de l’efecte dels mitjans de comunicació, concretament, de l’ús dels mitjans i la publicitat durant la Primera Guerra Mundial i els seus efectes en la població[2]. Es centra en els aspectes polítics de la formació de l’opinió pública i l’anàlisi de les enquestes electorals, arribant a identificar la propaganda com el mitjà de més eficàcia per aconseguir que el públic s’adhereixi a un projecte polític. Segons ell, els mitjans han de servir per a “gestionar” l’opinió pública (no per a manipular-la). Encunya el terme de l’agulla hipodèrmica, teoria de paradigma conductista que considera l’audiència com un receptor passiu, obedient i fàcilment manipulable, incapaç de detectar el missatge que la propaganda “injecta”[3]. A ell també li devem el model que defineix l’estructura i les funcions de la comunicació, deixant pas a la teories funcionalistes i superant el determinisme conductista.

Paul Lazarsfeld comparteix interès amb Lasswell però es centra en la influència del mitjà radiofònic. Les seves investigacions tenen lloc en el marc dels conflictes internacionals del moment, recollint dades a partir de les enquestes i l’observació participant, i aplicant diferents mètodes quantitatius com l’analitzador de programes o la màquina de perfils, capaços de mesurar l’impacte en les reaccions dels oients a través de la pulsació de botons de colors. Lazarsfeld defensa la teoria dels efectes limitats, considerant que les persones receptores són usuàries actives dels mitjans segons el seu gust. Per ell, el més important és l’entorn en que es transmet un missatge, tenint en compte que la posició activa de les persones receptores permet establir retroalimentació. A més de ser l’autor de la teoria del doble flux, realitza importants aportacions metodològiques com l’interès per convertir els fets socials observats en resultats matemàtics.

Aquest corrent destaca per preocupar-se tant de les reaccions de les audiències com per l’interès en descobrir quin és el mitjà de comunicació més influent.

  1. La teoria de la informació

Aquesta teoria sorgeix de la col·laboració entre els matemàtics Claude Shannon i Warren Weaver. El seu objectiu era analitzar l’eficàcia de la informació i establir mesures quantitatives sobre la capacitat dels diferents sistemes per transmetre, emmagatzemar i processar una informació. És a dir, un intent de descobrir les lleis matemàtiques de la informació i establir una mesura quantitativa mínima que reduís la incertesa del missatge[4]. Segons Shannon, l’ús de la funció logarítmica aplicada a la comunicació presenta avantatges com la utilitat, una major proximitat a la intuïció i que és matemàticament més convenient.

La teoria de la informació considera que per haver-hi una comunicació fidel i eficaç cal tenir en compte cinc elements: una font d’informació que produeixi el missatge, un transmissor o canal d’emissió, un descodificador que reconstrueixi el missatge per mitjà de signes i una destinació o persona que rebi el missatge. També cal considerar el soroll, aquells elements que interfereixen en la transmissió del missatge. Norbert Wiener, professor de Shannon, introdueix el terme entropia en la comunicació, entesa com la desorganització d’un sistema d’informació. Per Wiener, una societat basada en la informació ha de fer que aquesta circuli; si l’entropia, entesa com el desordre, caos informatiu, embargament de notícies, desigualtat d’accés a la informació avança la societat retrocedirà.

Degut a la seva linealitat, aquest model serà l’origen de moltes discussions teòriques entre els comunicòlegs. A més, presenta la comunicació com un procés sense context ni història, no té presents a les persones com a protagonistes de la comunicació (només es centra en els aspectes mesurables) i no dedica atenció als elements psicosocials propis de la perspectiva social de la comunicació, com poden ser les interaccions, influències, emocions, percepcions… És una teoria de la transmissió purament tècnica[5].

Wilbur Schramm destaca els elements positius de la comunicació massiva en relació al manteniment de la pau, el desenvolupament i la democratització del coneixement, al oferir models a les societats menys desenvolupades. Però també parla dels efectes perniciosos derivats dels abusos dels sistemes controlats per l’empresa privada. El seu model té en consideració els processos socials (font i destinació han de compartir el codi) i la comunicació interpersonal, però no aprofundeix en les relacions ideològiques o de poder que poden influir en el procés de comunicació. D’altra banda, ell i el seu deixeble David Berlo són dels primers teòrics en analitzar els processos de comunicació sense la influència d’altres disciplines com la sociologia. També se li reconeix el fet d’investigar els efectes de la comunicació massiva, els seus problemes i implicacions ètiques en la professió periodística.

Al anys setanta, Melvin DeFleur presenta una versió del model de Shannon on afegeix la retroalimentació i introdueix la idea que la comunicació està formada per dos subsistemes, un de producció i un altre de recepció, que impliquen una complexa xarxa d’actors amb diferents funcions. En la seva teoria de la dependència dels mitjans parla de la relació entre els mitjans com a emissors i la societat com a receptora. Abraham Moles, seguint a Shannon i Wiener, proposa “l’ecologia de la comunicació”, consistent en la interacció de diferents organismes en un àmbit determinat que es mou en dues branques: una vinculada a l’ésser individual i l’altra amb l’organització dels sistemes de relació entre les persones i els seus missatges en llocs com arxius i biblioteques. Ambdós intenten resoldre la poca atenció al context psicosocial que presentava la teoria original.

  1. L’escola de Frankfurt i la indústria cultural

Fundada el 1924 pel filòsof Max Horkheimer i Friedrich Pollock, el nucli fort d’aquesta escola estava format per una desena d’acadèmics marxistes exiliats als Estats Units que, junt altres professionals de les ciències socials, es converteixen en una veu crítica disposada a realitzar investigacions on s’uneixi la part teòrica amb la investigació empírica. Als anys trenta desenvolupa una aproximació crítica i transdisciplinària a la cultura i els estudis de comunicació, combinant l’economia política, l’anàlisi de contingut i l’estudi dels efectes socials dels mitjans. El 1947 Horkheimer i Adorno publiquen el llibre on apareix oficialment el concepte d’indústria cultural relacionant el procés d’industrialització i la massificació de la cultura que es produeixen sota cànons comercials. Ambdós rebutgen la intervenció de la tècnica i la comercialització de les diferents formes de l’art que converteixen la cultura en mercaderia.

Per aquesta escola, la cultura de masses i els mitjans de comunicació són importants agents socialitzadors i intermediaris amb la política, a més d’institucions amb efectes socials, polítics, culturals i econòmics, per això n’estudien el seu paper polític i com a forma d’integració de les classes treballadores en les societats capitalistes[6]. També s’interessa per la relació entre la cultura i la tecnologia, com a gran força de producció, organització i control social. Per a Herbert Marcuse la tecnologia és un instrument de control i dominació, un mode de perpetuació i organització de les relacions socials i acusa als mitjans de comunicació de ser generadors de falses necessitats de consum que instrumentalitzen a l’individu. Jürgen Habermas, en la seva anàlisi sociològica de la cultura de masses, observa una transició de l’esfera pública liberal a una esfera pública (situada entre els interessos públics de la societat i els interessos privats de l’estat) dominada pels mitjans. És en aquesta esfera pública on apareix l’opinió pública entesa com la manifestació per part de la població dels seus interessos i necessitats, fenomen que influeix en els polítics a l’hora de prendre decisions i en la recerca del suport popular.

L’Escola de Frankfurt destaca per la seva transversalitat, el seu caràcter crític i per estudiar la influència dels mitjans de comunicació en relació als canvis socials i d’organització tan política com econòmica.

  1. Els Estudis Culturals

Corrent teòric nascut a la Gran Bretanya de la dècada dels seixanta, vinculat políticament amb el neomarxisme i la Nova Esquerra, que converteix el concepte de cultura en el seu eix central amb intenció de respondre a les definicions elitistes. Els investigadors d’aquesta escola analitzen els continguts dels mitjans de comunicació, la seva càrrega ideològica (implícita i explícita) i què representa per a les classes obreres, així com la importància de les manifestacions pròpies. Els mètodes etnogràfics dels Estudis Culturals inclouen els estudis de gènere i els relacionats amb la “raça” com a construcció social, fent èmfasi en les relacions de poder establertes al voltant d’aquests conceptes i el seu paper en l’organització i les pràctiques socials. La crítica al poder patriarcal és l’objectiu del feminisme i els estudis dels mitjans de comunicació l’espai a investigar, analitzant la imatge de la dona que transmeten.

Durant la dècada dels setanta, Stuart Hall estudia la recepció dels mitjans de comunicació, establint una relació de reciprocitat entre el processos de codificació i descodificació per tal que hi hagi comunicació. A partir d’aquí descriu tres tipus de lectura del discurs televisiu (dominant, negociada o oposicional) segons l’acció de l’espectador respecte el missatge. Aquest estudi suposa una discussió sobre el circuit cultural i com s’articulen les etapes de producció i consum per tal de produir significat. Per la seva part, David Morley analitza la relació entre la televisió (considerada mercaderia o objecte de consum) i els televidents, considerant-los una audiència consumidora activa que interpreta el contingut dels mitjans segons un fons d’expectatives originades a partir d’experiències pròpies, l’educació, el context social i familiar.

Aquest corrent teòric contempla una major pluralitat social i atenció a la diversitat respecte l’Escola de Frankfurt, aprofundeix en el sentit i significat dels processos comunicatius dins context dels mitjans de comunicació i les subtils relacions de poder que representen o perpetuen.

  1. L’estructuralisme

Corrent teòric basat en els cursos de lingüística de Ferdinand de Saussure a la Universitat de Ginebra. De Saussure planteja la llengua com a “institució social” i n’estudia els signes socials (ciència que anomenarà semiologia). Seguint aquesta línia, el 1964 Roland Barthes defineix la semiologia com l’estudi de qualsevol tipus de sistema de signes, basat en quatre seccions: llengua i paraula, significant (part perceptible dels missatges i continguts emesos pels mitjans de comunicació, l’aspecte físic) i significat (contingut transmès per mitjà del significant, el concepte mental), sistema i sintagma, denotació ( relació entre significant i significat) i connotació (significat associat que evoca l’objecte). A partir de l’anàlisi estructural dels relats[7], Barthes destaca la importància del desenvolupament dels mitjans massius de comunicació, la seva implicació en els ritus socials i la transmissió de mites contemporanis. A partir de l’anàlisi de la mitologia i el parentiu, Claude Lévi-Strauss estudia els sistemes de signes i els seus significats amb especial interès pels significats culturals.

La vocació interdisciplinària d’aquest mètode i la seva versatilitat epistemològica fa que la seva delimitació sigui incerta i controvertida convertint-lo en víctima i beneficiari del seu objecte d’estudi[8].

  1. L’escola de Toronto i la societat de la informació.

Els anys setanta es desenvolupen eines amb finalitats militars i d’ús per a la indústria aeroespacial que ultrapassaran els usos restringits i passaran a ser utilitzades en la vida quotidiana. La seva evolució donarà lloc a les noves tecnologies de la comunicació (TIC). Aquesta escola estudia la influència dels mitjans de comunicació més enllà del fet comunicatiu i anomena “determinisme tecnològic” a la influència social dels mitjans, considerant-los extensions de l’ésser humà.

Marshall McLuhan introdueix el concepte de mitjans freds i calents, considerant mitjà calent el que proporciona molta informació amb un mínim de participació del receptor i el fred aquell que demana molta participació i dóna una quantitat baixa d’informació. Daniel Bell introdueix el concepte de “societat de la informació”, anticipant la importància per al nou model d’economia de les tecnologies basades en el coneixement. A finals dels noranta aquest concepte evolucionarà ràpidament al de “societat del coneixement”, ja que informació no és sinònim de coneixement. Manuel Castells analitza l’impacte social i cultural d’internet; la seva crítica a la desigualtat en l’accés a les xarxes és el que es coneix com a fractura digital. Castells també introdueix el concepte de l’espai dels fluxos i considera que cal construir ponts entre aquest i l’espai de llocs on s’articula la vida quotidiana. Per ell la tecnologia de la informació, la seva capacitat d’adaptació i el seu ús són factors decisius de generació i accés a la riquesa, el poder i el coneixement. El consum i ús de certs béns té a veure amb la informació prèvia de la persona i la seva manera apropiada i natural de consumir-los. D’aquesta manera, segons Castells, la societat es transforma en una societat interconnectada organitzada per mitjà de la tecnologia, la producció dels coneixement, les TIC i la comunicació simbòlica.

L’aparició de les TIC suposa un gir en els mitjans de comunicació tradicionals, canviant la seva manera de fer i les rutines periodístiques, ja que els continguts s’han d’actualitzar constantment i suposen un increment de la càrrega laboral dels professionals. El consum de productes culturals fora de la jornada laboral o d’estudi suposa que la seva competència s’estengui més enllà de l’àmbit cultural arribant al mercat del lleure en forma de béns i serveis relacionats amb l’entreteniment i el temps lliure. Tot això representa una disminució de la qualitat de la informació a favor de la immediatesa.

L’Escola de Toronto, malgrat ser molt específica (recordem la fractura digital), estudia un fenomen d’afectació gairebé global i amb incidència en múltiples aspectes de la vida sociocultural i econòmica.

[1] Patricia Castellanos Pineda. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 10.

[2] Ibídem, p. 17.

[3] Miquel Rodrigo Alsina; Anna Estrada Alsina. “Les primeres teories: teoria de l’agulla hipodèrmica”. L’estudi de les teories de la comunicació i la informació.

[4] UNAD – Universidad Nacional Abierta y a Distancia. Las teorías de la información y la comunicación.

[5] Ricardo López Pérez . “Crítica de la Teoría de la Información: Integración y Fragmentación en el Estudio de la Comunicación” . Cinta moebio 3, 1998, p. 5

[6] Castellanos. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 21

[7] Ricardo García Murillo. “Entre el estructuralismo y su post: modelos de significación en Roland Barthes” BAJO PALABRA. Revista de Filosofía, II Época, Nº 4 (2009), p.300

[8] Ibídem, p.298.

Bibliografia

Anuncis

Cibercultura, hipercultura

L’hipertext es pot veure reforçat per la hipermèdia afegint l’acompanyament d’elements sonors i visuals, ampliant la comunicació més enllà del llenguatge escrit. Lletra, imatge i so configuren un nou context interpretatiu que implica la intervenció de més sentits i més connexions neuronals. No només entendrem allò que llegim, també interpretarem les sensacions transmeses per l’atmosfera que acompanya a la lectura, sabent que aquesta mai serà igual.

Navegant, cibernèticament parlant, descobrim noves cultures, altres maneres de fer, de ser i de pensar. Aprenem i desaprenem de manera inconscient, aportem informació a la comunitat. Fins i tot quan no ens expressem deixem la marca de la nostra presència en un historial, un registre que parla de la procedència geogràfica, el nombre de visites realitzades o de la temàtica que ens interessa. La presència d’aquest mitjà ha modificat moltes conductes. Hi busquem informació, definicions, respostes, indicacions, solucions, trucs… Allò que abans consultàvem en una enciclopèdia, una guia o un mapa, ara ho busquem navegant pel ciberespai; a més, si el mitjà té un bon manteniment, sempre podrem consultar-ne la versió més actual.

Hem de tenir present la importància del llenguatge en els actes comunicatius, ja que la comprensió del discurs sempre estarà condicionada per l’esquema mental dels interlocutors, pel fet de si comparteixen o no el mateix imaginari sociocultural inconscient. L’hipertext travessa fronteres i si volem que el nostre discurs sigui comprensible i entenedor caldrà inserir-lo dins el marc de referència adequat o dotar-lo de les ajudes necessàries i vincles útils.

“Ocultar-nos” darrera una identitat virtual ens permet crear una ciberpersonalitat potent d’acord amb els estereotips cultuals, possibilitant la definició de la identitat digital de les persones a les quals volem arribar a través del nostre discurs, definint la nostra audiència. Un marc referencial ben definit i una identitat digital ben definida ajuden a definir el llenguatge i orienten la direcció del discurs. Per tant, en la comunicació hipertextual hi ha una reflexió prèvia. Redefinim la nostra identitat privada per tal de projectar-la públicament. Adaptem i organitzem el nostre llenguatge per tal de transmetre el nostre pensament, les nostres idees i opinions de manera entenedora (encara que no sempre siguin compartides o respectades), fent possible compartir o expandir el discurs original a través de la xarxa.

La familiarització amb l’hipertext ens dóna una nova visió de la comunicació i de la literatura. Desenvolupem estratègies per fer més eficaces les nostres recerques i per rastrejar entre un gran volum d’informació, prescindint de l’existència d’un índex. S’amplien considerablement les possibilitats d’expressió creativa sense necessitat d’una gran inversió econòmica.

Inconscientment el nostre pensament i comunicació s’han anat adaptant als nous suports virtuals. L’aplicació de l’hipertext amb finalitats didàctiques també ha estimulat l’alumnat a saber organitzar-se i crear un mapa mental relacionant conceptes a mode d’hipertext neuronal. Però encara hi ha sectors de la població poc familiaritzats amb el llenguatge hipertextual malgrat l’hagin integrat, voluntària o involuntàriament, a través de les noves tecnologies. Per tant, les maneres de pensar i comunicar-se variaran en funció del grau d’acceptació i assimilació del llenguatge hipertextual i l’ús dels mitjans.

Ciberespai, un món de possibilitats (i responsabilitats)

L’evolució de les eines i sistemes tecnològics suposa una transformació en l’àmbit de la comunicació. L’entrada en escena de nous mitjans fa pensar en una possible pèrdua de l’hegemonia dels mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats d’Internet, lliures de constriccions mercantils i pressions ideològiques, permeten un nou tipus de ciberperiodisme més proper. El potencial transformador de les noves tecnologies afavoreix que qualsevol persona pugui convertir-se en corresponsal accidental donant cobertura informativa i mediàtica a un esdeveniment. El fet de poder interaccionar amb els continguts i l’audiència contribueix a un canvi tant en la construcció de les identitats individuals com en les relacions interpersonals. Internet representa l’entrada en l’escena mediàtica de nous actors amb capacitat per a transformar-la imposant uns nous interessos i valors culturals que no es corresponen amb els hegemònics o imposats per l’elit.

Les noves tecnologies afavoreixen l’apoderament i la democratització dels continguts culturals. Blogs, revistes i diaris digitals configuren un nou espai virtual, lliure i igualitari, que podria representar l’amenaça d’una contracultura. Però convé recordar la presència de sectors polítics i econòmics que conformen una massa poderosa i crítica disposada a passar a l’acció per tal de mantenir els seus privilegis. Per aconseguir que la contracultura digital fos prou poderosa caldria que la consciència col·lectiva es desplacés cap la lluita i l’acció política en comptes de la recerca del plaer i la diversió, caient així en la trampa de l’escapisme com a eina de control social. La tecnologia té un potencial transformador molt alt, però sovint és més habitual el seu ús lúdic enfocat a l’oci i la diversió que no pas l’orientació al consum informatiu i cultural.

És l’apropiació i l’ús que en fem, associat a les derivacions socials, econòmiques i psicològiques, allò que converteix un invent o evolució tecnològica en una eina de conseqüències positives o efectes perversos. Convé recordar que, com a comunitat usuària, tenim la possibilitat d’escollir i participar activament afavorint una opció o altra…

La revolució bloggera

Els blogs, com a eines i sistemes d’autopublicació en web, poden entendre’s des de dues perspectives. Externament, el codi compartit, els lligams socials establerts i la seva doble condició d’usuaris i propietaris amb control sobre tots els aspectes del seu producte converteixen les persones que administren un weblog en una artistocràcia virtual. Internament, el blog és un espai que permet escriure i publicar sense necessitat d’intermediaris. Internet, com a espai global de visibilitat i comunicació col·lectiva, permet la transmissió multilateral del coneixement. El conjunt de nodes interconnectats contribueix a eliminar les censures i filtres tradicionals; el concepte de publicació es democratitza gràcies a les múltiples plataformes gratuïtes.

La influència del sistema de publicació en el context de producció és evident, la forma d’intervenció escollida per l’autor/a (context de producció) condiciona l’estructura del discurs. Segons si permet l’intercanvi de comentaris (interacció asíncrona) o si és un bloc tancat, sense possibilitat de diàleg, tindrà un tipus de participació dels lector(e)s com a audiència passiva o com a públic participatiu (context de recepció).

La possibilitat d’escollir entre múltiples plataformes de bitàcoles posa a l’abast diferents solucions culturals que marcaran la forma del blog segons el programari utilitzat en l’edició i manteniment. Cada sistema de publicació presenta les seves pròpies funcions en una estructura formal predefinida; dins aquesta plantilla única, el disseny i el format són elements diferencials que reflecteixen com es vol mostrar l’autor/a però la seva identitat la trobem en el contingut. Malgrat aquest sigui l’esquelet de la construcció del context de recepció (segons pressupòsits i al·lusions relatius a l’audiència), la tria tecnològica marca les solucions socials i l’elecció dirà molt de què es vol privilegiar i quines són les raons per utilitzar un mitjà de comunicació en línia com els blogs.

Biblioteca - Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)
Biblioteca – Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) 

La interacció entre una/ autor/a i l’audiència usuària (amb la qual comparteix gustos i interessos) té un significat social com també el té l’elecció del programa i el disseny (per la imatge que produeix dels usuaris potencials). Però un dels principals factors és el l’ús del llenguatge ja que l’argumentació del discurs, així com el seu to, incidirà en la participació en forma de comentaris per part del públic. A més, interpel·lar directament a l’audiència és un recurs molt utilitzat amb la finalitat de seduir-la i fidelitzar-la, aconseguint captar la seva atenció i propiciant que manifesti la seva opinió o es comporti d’una determinada manera. Les imatges inserides en un article també serveixen com a recurs per emfatitzar certs punts del discurs o condicionar un estat anímic durant la lectura.

L’ús del llenguatge que s’hi fa i les possibilitats comunicatives il·lustren la importància dels blogs com a element de llibertat d’expressió, respecte a la pluralitat d’opinions, foment de la comunicació, creació de comunitats i col·laboració global.

Els blogs

Començar a escriure un blog és una activitat relativament fàcil per a qualsevol persona que, a més de motius i interès, tingui a l’abast els mitjans adequats i necessaris. Avui en dia fins i tot és possible gestionar el nostre blog des de dispositius mòbils com els telèfons intel·ligents o les tauletes. Això condiciona la nostra comunicació, la manera de transmetre les idees. Què volem dir i com ho hem de dir perquè s’entengui? Com fer-ho comprensible evitant llargues i avorrides argumentacions? Com atraure l’interès del públic o audiència?

Tot varia segons l’objectiu del nostre blog. És només necessitat d’expressar-nos i compartir inquietuds? És interès per aconseguir que altres persones reflexionin sobre un tema? És la voluntat d’expandir les possibilitats dels mitjans de comunicació, evitant les normes i censura de l’opinió hegemònica que els controla?

Una bitàcola pot tenir cada una d’aquestes intencions; és l’ús del llenguatge i la seva estructura allò que les determina. Volem arribar a un públic lector específic, tècnic, entès en la matèria? Volem que ens llegeixi qualsevol persona amb curiositat? Busquem captar l’atenció de qui ens pugui ajudar a millorar? És un blog individual o de gestió col·lectiva? És personal o coorporatiu? És seriós o desenfadat? És temàtic o una miscel·lània?

No hi ha dos blogs idèntics, com no hi ha dues persones exactament iguals. El blog és un bon reflex de la persona i de les relacions socials en l’àmbit virtual. És un acte socialment significatiu perquè implica una comprensió per part de l’audiència i, a la vegada, té una doble dialèctica entre localitat i globalitat i entre intimitat i obertura. La possibilitat de rèplica converteix els blogs en un híbrid entre les pàgines web estàndard i les formes de comunicació asíncrona. Però el fet que només l’autor en tingui el control els fa ser un sistema jeràrquic de comunicació asimètrica subordinada a la necessitat de feedback. La presència de llistes d’enllaços demostra la seva funció d’eina creadora de comunitat, forjant estructures socials basades en la col·laboració (diàleg entre bitàcoles). A més, els hipervíncles són una forma de capital social i poden ajudar a guanyar audiència.

Per saber-ne més:

Humanitats: Ciència, tecnologia, societat i comunicació.

Quan vaig començar a estudiar Humanitats moltes persones es sorprenien de la meva elecció. Veien aquests estudis com una disciplina “arcaica”, ancorada en una altra època i sense “utilitat” o futur professional en el segle XXI.

Les Humanitats actuals destaquen per una nova interdisciplinarietat. Tracten els múltiples camps del saber humanístic i social relacionant-los amb la ciència, la tècnica i les noves tecnologies. El currículum universitari s’ha modificat per adaptar aquesta branca del saber als nostres temps, donant-li una visió de futur pràctica i útil més enllà de la docència o de la recerca habituals.

Materials didàctics del Grau en Humanitats (UOC)
Materials didàctics del Grau en Humanitats (UOC)

Aquest blog demostra la fusió del saber humanístic-social amb la tecnologia actual, així com la importància del llenguatge en la formació del pensament subjectiu. Tal com ens recorda el professor Joan Campàs en l’assignatura d’Escriptura Hipertextual:

Ens fem conscients del jo i del món a través del llenguatge. És, doncs, el llenguatge el que construeix la subjectivitat; un individu incapaç de simbolitzar es deshumanitza. La consciència d’un mateix només és possible en el diàleg: el subjecte existeix quan s’adreça a l’altre (el jo existeix només si hi ha un tu)”. En aquesta línia, sempre convidant-nos a la reflexió, Campàs afegeix “el llenguatge oral, l’escriptura lineal i la hipertextualitat, permeten construir diferents models de subjectivitat?1”.

Com a usuària de les xarxes socials, aquesta pregunta em fa pensar en l’anomenada “identitat digital”; sovint ens fem una idea aproximada del caràcter i la personalitat d’algú tant pels seus comentaris com pel llenguatge que utilitza. Però estem davant de la mateixa persona que en la realitat o d’algú completament diferent?

Cap als cincs anys descobrim la nostra capacitat de produir missatges escrits per tal de comunicar-nos amb els altres. A partir d’aquest moment dediquem (de manera conscient o inconscient) tota una vida a perfeccionar aquesta habilitat que, a més de relacionar-nos socialment, ens permet transmetre experiències, emocions, sentiments, reflexions, descobriments. És a dir, l’escriptura permet preservar i divulgar un coneixement que es transmet de generació en generació.

Gràcies al llenguatge escrit, el saber ha persistit al llarg dels segles i gràcies a les noves tecnologies aquest saber està a l’abast de tota la societat que hi pugui tenir accés. Així doncs, la comunicació escrita i la transmissió de coneixement ha evolucionat considerablement. Des de les tauletes de fang i l’escriptura cuneïformes mesopotàmiques, a l’hipertext i la nostra actual Viquipèdia. Ciència i tecnologia al servei de la societat, d’una societat que, malgrat tecnificar-se, necessita el saber humanístic per a comprendre el seu funcionament i la història de la seva evolució per tal de reflexionar sobre quin futur desitja entregar a les properes generacions.

_________________
1Extret del comentari de benvinguda del professor en el Tauler de l’Aula virtual d’Escriptures Hipertextuals (24/02/2015, 16:19)