Literatura feminista. Anàlisi lexicomètric.

Què és l’AntConc?

Logo de l'AntConc
Logo de l’AntConc

L’AntConc és un programa que permet extreure d’amplis corpus textuals dades com freqüència de les paraules, concordances, fer recerques i agrupacions. Aquest programa no realitza un anàlisi del text però és molt útil per a detectar i analitzar aspectes textuals i lingüístics. Per tant, el podríem considerar com una eina que simplifica el treball amb  corpus textuals amplis. L’AntConc treballa amb fitxers senzills (extensió .txt) però també permet obrir fitxers HTML i XML per adjuntar-hi anotacions i metadades. El primer pas per treballar-hi és carregar el corpus textual del qual volem extreure la informació.

En el moment d’escollir la temàtica i els textos per a realitzar la pràctica de l’anàlisi lexicomètric vaig decidir analitzar la literatura feminista, és a dir, de què parlen els llibres feministes? Quins són els temes més habituals? Com se’n parla? Els articles utilitzats estan extrets del blog Inquietudes feministas, “un espacio para difundir diversos tipos de materiales referentes a la teoría feminista”. A partir del text de contraportada i l’índex d’uns 30 llibres sobre la matèria s’ha analitzat si la realitat es correspon amb la hipòtesi inicial o si inconscientment tenim una idea del feminisme basada en tòpics.

Hipòtesis inicial

Havent cursat assignatures com Antropologia, Sociologia, psicologia i el seminari de Gènere s’espera que la literatura feminista faci ús de termes com dones (homes), feminisme (feminista), patriarcat (matriarcat), apoderament, lluita, desigualtat (igualtat), rol, gènere, construcció (social), sexualitat (sexe), heterosexualitat (homosexualitat, gay, lesbiana), discriminació… Així mateix, també es pressuposa les referències a autores com Simone de Beauvoir o Judith Butler. Per a elaborar un corpus de referència s’ha utilitzat una mostra de vocabulari amb conceptes clau sobre igualtat.

Anàlisi del corpus

Una vegada carregat el corpus, i filtrades les paraules sense significat lèxic (stopwords) es procedeix a l’extracció de freqüències amb el següent resultat:

Resultat de l'anàlisi lexicomètric
Resultat de l’anàlisi lexicomètric

Aquestes són les paraules que ocupen els primers 10 llocs en la llista. La xifra al davant del mot indica la freqüència de repetició. Com era d’esperar, entre els primers llocs hi ha mots com “dones”, “gènere”, “feminista”, “feminisme”, “social”, “poder”.

L’AntConc ens pot ajudar a trobar quin lloc ocupen altres mots que formen part del lèxic habitual de la matèria i s’esperava trobar en les primeres posicions:

 

Ens crida l’atenció que la paraula en la 10 posició sigui “desig”. Desig de què? Fent servir l’opció de concordances busquem el context on apareix el mot i trobem que “desig” es repeteix amb molts significats. Com a substantiu (el desig) i com a verb substantivat (tenir desig de). Aquests resultats ens mostren que gran part dels llibres analitzats parlen del “desig de ser mare” (maternitat ocupa el lloc 16 i es repeteix 25 cops)

Un altre concepte que relacionem amb el feminisme és “lluita”. Aquesta pot ser contra quelcom o per aconseguir quelcom. De quina lluita ens parlen els llibres analitzats? Hi ha referències a una lluita per aconseguir quelcom, també a l’acció de lluitar contra, però sobretot parla de la lluita de les dones. És a dir, el feminisme implica una idea de lluita contra i per a però sobretot la de lluita com un esforç a realitzar.

Que la paraula “social” ocupi el lloc número 8 en la llista de freqüències i es repeteixi 44 cops pot ser una pista de tipus de lluita? Partim del que ja sabem: el gènere és una construcció social i el feminisme és la lluita d’un gènere per a superar les situacionsde desigualtat que pateix. Busquem relacions entre (des)igualtat i societat. Trobem que la lluita feminista és una lluita relacionada amb la desigualtat de gènere, la desigualtat biològica, la social i la salarial.

Aquestes desigualtats són el fruit d’un model social contret: el patriarcat (posició 101 en la llista de freqüències) però curiosament trobem una altra paraula associada a lluita i desigualtat que es repeteix molt més: poder (posició 7) o les relacions de poder.

Abans hem analitzat de quin tipus de desigualtats es parlava. En relació a aquestes podem investigar sobre quines diferències provoquen les desigualtats. Trobem que es parla de diferències socials, naturals, sexuals, físiques, culturals, històriques i també unes de significatives: les diferències originades per sistemes. És a dir, hi ha certes diferències que són socioculturalment construïdes i és en aquestes on es mouen les relacions de poder.

Un altre mot que es repeteix amb freqüència (57 cops) és “treball” i en 13 ocasions ens parla de “treball domèstic”. Sabem que l’àmbit domèstic i privat tradicionalment s’ha associat a les dones, donant origen a moltes desigualtats i lluites en conseqüència.

Síntesi

En conclusió, tot i haver-hi uns grans temes (i termes) que són “clàssics” dins de l’àmbit, la literatura sobre teoria feminista és molt diversa i cada cop més variada. Tant es pot centrar en la qüestió feminista de manera general (enfocament més teòric) o en un aspecte en concret dins d’aquesta (enfocament analític), així com fer-ho des d’una perspectiva sociològica, filosòfica, antropològica, psicològica o fins i tot política. Respecte a les referències a feministes com Simone de Beauvoir i Judith Butler, les trobem en una proporció semblant (però lleugerament baixa) comparades amb les mencions a Sigmund Freud o Michel Foucault. Per tant, no és un tema “només de dones”…

Referències a Simone de Beauvoir
Referències a Simone de Beauvoir

 

Referències a Judith Butler
Referències a Judith Butler

 

Referències a Sigmund Freud
Referències a Sigmund Freud

 

Referències a Michel Foucault
Referències a Michel Foucault

 

Potser la varietat textual analitzada no sigui molt àmplia però tot i així l’anàlisi lexicomètric ens marca clarament un contrast entre conceptes molt habituals i compartits (que es repeteixen en major freqüència) i altres que només es mencionen segons l’enfocament del llibre. Queda clar que, més enllà dels tòpics, la complexitat del feminisme i les qüestions de gènere la trobem en la seva transversalitat.

Anuncis

Cibercultura, hipercultura

L’hipertext es pot veure reforçat per la hipermèdia afegint l’acompanyament d’elements sonors i visuals, ampliant la comunicació més enllà del llenguatge escrit. Lletra, imatge i so configuren un nou context interpretatiu que implica la intervenció de més sentits i més connexions neuronals. No només entendrem allò que llegim, també interpretarem les sensacions transmeses per l’atmosfera que acompanya a la lectura, sabent que aquesta mai serà igual.

Navegant, cibernèticament parlant, descobrim noves cultures, altres maneres de fer, de ser i de pensar. Aprenem i desaprenem de manera inconscient, aportem informació a la comunitat. Fins i tot quan no ens expressem deixem la marca de la nostra presència en un historial, un registre que parla de la procedència geogràfica, el nombre de visites realitzades o de la temàtica que ens interessa. La presència d’aquest mitjà ha modificat moltes conductes. Hi busquem informació, definicions, respostes, indicacions, solucions, trucs… Allò que abans consultàvem en una enciclopèdia, una guia o un mapa, ara ho busquem navegant pel ciberespai; a més, si el mitjà té un bon manteniment, sempre podrem consultar-ne la versió més actual.

Hem de tenir present la importància del llenguatge en els actes comunicatius, ja que la comprensió del discurs sempre estarà condicionada per l’esquema mental dels interlocutors, pel fet de si comparteixen o no el mateix imaginari sociocultural inconscient. L’hipertext travessa fronteres i si volem que el nostre discurs sigui comprensible i entenedor caldrà inserir-lo dins el marc de referència adequat o dotar-lo de les ajudes necessàries i vincles útils.

“Ocultar-nos” darrera una identitat virtual ens permet crear una ciberpersonalitat potent d’acord amb els estereotips cultuals, possibilitant la definició de la identitat digital de les persones a les quals volem arribar a través del nostre discurs, definint la nostra audiència. Un marc referencial ben definit i una identitat digital ben definida ajuden a definir el llenguatge i orienten la direcció del discurs. Per tant, en la comunicació hipertextual hi ha una reflexió prèvia. Redefinim la nostra identitat privada per tal de projectar-la públicament. Adaptem i organitzem el nostre llenguatge per tal de transmetre el nostre pensament, les nostres idees i opinions de manera entenedora (encara que no sempre siguin compartides o respectades), fent possible compartir o expandir el discurs original a través de la xarxa.

La familiarització amb l’hipertext ens dóna una nova visió de la comunicació i de la literatura. Desenvolupem estratègies per fer més eficaces les nostres recerques i per rastrejar entre un gran volum d’informació, prescindint de l’existència d’un índex. S’amplien considerablement les possibilitats d’expressió creativa sense necessitat d’una gran inversió econòmica.

Inconscientment el nostre pensament i comunicació s’han anat adaptant als nous suports virtuals. L’aplicació de l’hipertext amb finalitats didàctiques també ha estimulat l’alumnat a saber organitzar-se i crear un mapa mental relacionant conceptes a mode d’hipertext neuronal. Però encara hi ha sectors de la població poc familiaritzats amb el llenguatge hipertextual malgrat l’hagin integrat, voluntària o involuntàriament, a través de les noves tecnologies. Per tant, les maneres de pensar i comunicar-se variaran en funció del grau d’acceptació i assimilació del llenguatge hipertextual i l’ús dels mitjans.

Nosaltres, l’hipertext

Les persones som els nodes d’una xarxa anomenada societat. Com a agents actius de la mateixa produïm, compartim i consumim informació cada cop més variada i plural, tendint a la dispersió i al caos. Els processos de gestió, producció i assimilació de la informació es donen a través de la interacció social, possibles gràcies a un sistema de signes i símbols compartit, un llenguatge comú que fa possible l’intercanvi d’experiències i coneixements. Però, per tal que això sigui realment possible, cal superar els obstacles de l’individualisme estructural propi de la societat-xarxa que dificulten la construcció de significats virtualment compartits. És a dir, cal trobar ponts entre diferents llenguatges i sistemes de comunicació que permetin superar els conflictes i les diferències culturals. Un d’aquests ponts és l’art, llenguatge visual perfectament adaptable a l’entorn hipermedia propi de l’hipertext.

 

La persona és un hipertext. El cervell emmagatzema, processa, relaciona i produeix informació contínuament. Al llarg de la nostra vida, a través de la interacció social i de l’experiència viscuda, aprenem i desaprenem, adquirim nous coneixements, rebem i compartim informació, reconstruïm el nostre món de signes, símbols i significats, així com el dels valors i creences. Desconnectem nodes obsolets en el temps per adequar-los a una societat en canvi constant. Interactuem a diferents nivells de manera seqüencial, no lineal, apropiant-nos del coneixement que tenim a l’abast per tal de recompondre la nostra intel·lectualitat, tal com ho fa el llenguatge hipertextutal. En la societat de la informació i la comunicació la nostra raó i capacitat crítica estan submergides en una frenètica i constant activitat de processament, anàlisi, classificació i actualització de la informació recollida durant els processos d’interacció -tant dels seleccionats a voluntat com els desenvolupats segons rol, classe social, activitat laboral o acadèmica- que durarà tota la vida o mentre tinguem la voluntat de fer aquest esforç. Però, vivint enmig d’un voraginós i accelerat paradigma com aquest, quants cops tenim prou temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar? Podem apagar el nostre cervell tal com apaguem els dispositius tecnològics?

Les noves tecnologies, l’hipertext i l’hipermedia són mitjans que ens permeten accedir a informació d’origen ideològic i geogràfic plural, la majoria per canal escrit (com a “intent” de transcripció de la parla). Això significa que durant aquest intercanvi comunicatiu no hi ha presència dels elements orals que expressen la intenció personal i privada: no podem escoltar la parla, només interpretar-ne el to o la intenció a través dels enunciats escrits. A més, per tal d’entendre el missatge cal compartir o, com a mínim poder entendre, l’alfabet emprat en la transmissió de la informació, a més de les implicacions conceptuals i cognitives que comporta com a sistema simbòlic organitzatiu de la societat. La tendència a la mundialització i la globalització fa que cada cop més cultures i societats estiguin en contacte, convivint, compartint informació i coneixement, fet que demana un exercici de voluntat i esforç per assimilar i comprendre els sistemes de creences i valors (context) que tenyeixen els intercanvis intel·lectuals entre diferents identitats.

La interactivitat en el text postmodern

Davant la tendència d’oposar l’hipertext i el llibre imprès cal vigilar de no fomentar la identificació del llibre amb els trets culturals negatius com el logocentrisme, la tirania de la línia, al rigidesa jeràrquica, l’abús de l’autoritat del cànon, l’imperialisme o el patriarcat.

La textualitat electrònica es distingeix de la impresa pel fet que la influència formalitzadora de l’autoria disminueix davant la major creativitat que pot exercir qui llegeix/interactua amb el text, trencant el sentit imperatiu del text tradicional. La pantalla esdevé un nou suport per a la cultura escrita que permet combinar el text i imatge presents en el llibre en paper, a més del so. A partir d’aquest moment el text deixarà de ser un objecte constituït només per les motivacions i vivències de qui l’ha escrit per passar a pertànyer també a les emocions de qui llegeix. Ja no serà una producte sinó una producció compartida i la possibilitat de lectura en múltiples sentits no necessàriament previstos donarà al significant la seva autonomia en relació amb el significat. Aquesta intertextualitat combinada amb la multiplicitat de recorreguts de lectura fa esclatar els límits tradicionals de la lectura/escriptura textuals de manera que sempre hi ha nous itineraris virtuals possibles.

ca. 2003 --- Global Internet --- Image by © Royalty-Free/Corbis
ca. 2003 — Global Internet — Image by © Royalty-Free/Corbis

El paper actiu de qui llegeix converteix l’hipertext en una convergència entre lectura i escriptura, a l’hora que dóna una nova concepció de la figura i funció de la persona autora d’un text. Aquesta nova literatura representa el reconeixement de l’activitat lectora i la conscienciació sobre la responsabilitat d’escollir un itinerari de lectura i responsabilitzar-se dels resultats d’aquesta acció. Aquest poder de decisió també repercuteix en el ritme de lectura, ja que cadascú pot decidir el final del recorregut o reemprendre’l des d’un altre moment gràcies al fet que l’hipertext permet guardar la traça de la lectura.  Aquesta nova relació entre escriptura i lectura significa escurçar la distància entre el subjecte pensant (“res cogitans”) i la realitat sobre la qual es pensa (“res extensa”), és a dir, entre filosofia i ciència, donant com a resultat un humanisme digital.

Theodor Nelson

L’ordinador, concebut com a eina d’ampliació de les capacitats humanes, s’ha anat convertint en una màquina al servei de l’art i la literatura. El 1965, després de cercar un mitjà que li permetés crear un document a partir d’un conjunt d’idees no seqüencialment estructurades i que poguessin ser exposades en diversos suports, Theodor Nelson proposa un gran projecte hipertextual: Xanadu.

Clara anticipació d’Internet, Xanadu havia de ser una estructura que connectés tota la literatura del món a través d’una “xarxa de publicació hipertextualitzada universal i instantània”. A partir d’aleshores l’hipertext, vist com una eina d’indexació documentalista, passaria a considerar-se un mitjà literari. El mateix Nelson el defineix com aquella escriptura no seqüencial que es correspon amb el moviment del pensament i permet superar la imposició d’una única manera de llegir el text.

Nelson, des de la perspectiva de la documentació i gestió de base de dades,  comparteix amb Bush la concepció de l’hipertext com un sistema de gestió i organització de la informació però a més però hi afegeix un afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides.

Però si l’hipertext va poder sortir de les universitats va ser gràcies a l’aparició dels ordinadors personals amb programaris que permetien l’hipertext. Un dels personatges clau va ser Atkinson (Apple) que indirectament va ajudar a popularitzar l’hipertext al concebre els primers editors gràfics. Tot i no estar concebuts per a la construcció d’hipertextos, la seva distribució gratuïta i la facilitat d’ús van ajudar a popularitzar l’hipertext.

El conflicte pensament-text

Coincidint amb la publicació de l’assaig de Vannevar Bush, Wittgenstein reflexionava en el prefaci d’Investigacions filosòfiques sobre la necessitat de trobar una representació lingüística adient compatible amb la seva manera de pensar. El conflicte pensament-text i la motivació de trobar una solució al problema fan evident la relació condicionant entre el suport sobre el que plasmem el nostre pensament i la forma de pensar. L’escriptura impresa havia sotmès el pensament a un mode lineal i jeràrquic que no s’adequava al funcionament natural del nostre pensament.

L’hipertext és la possibilitat de representar el funcionament natural del pensament. En un document hipertextual els encadenaments entre elements textuals es fan a la manera de les associacions inconscients d’idees, és a dir, imitant la multidimensionalitat del pensament intuïtiu i inconscient. Malgrat no s’hagi demostrat que el nostre pensament funcioni per associacions, la hipertextualitat ens obra a pensar segons altres formes de lògica perdudes amb el desplegament lineal de l’escrit imprès.

Vannevar Bush i el Memex

El 1945, acabada la guerra, el matemàtic Vannevar Bush publicà un article on descrivia un dispositiu d’accés a la informació considerat un prototipus de l’hipertext. Després de comprovar a quin nivell de destrucció podia arribar la tecnologia humana molts científics van decidir dirigir els seus esforços intel·lectuals cap a la pau. Bush volia crear una màquina amb capacitat per emmagatzemar i reproduir la gran quantitat de dades que acumulava el coneixement humà, donant a la investigació una entorn més favorables que els tradicionals sistemes de classificació jeràrquica emprats en les biblioteques. La rigidesa de les categories fixes (que dificultava la recerca quan no es sabia exactament què es cercava) i la impossibilitat de fer un seguiment exhaustiu dels avenços realitzats feien necessari trobar un sistema alternatiu al paper per tal d’enregistrar el coneixement.

La seva intenció era crear un mecanisme de recerca, selecció i reordenació de la informació. Per aquest motiu va proposar el sistema Memex (MEMory EXtender), una eina persona d’emmagatzematge de dades basat en microfitxes que organitzava la informació de manera associativa (segons ell, la nostra memòria funciona de la mateixa manera) i amb algunes característiques compartides per tots els sistemes hipertextuals actuals (ràpid accés a la informació, possibilitat d’establir enllaços, recorreguts i anotacions). El Memex era el perfecte exemple de màquina pacífica dissenyada per estendre el coneixement humà i satisfer la necessitat d’una millor comunicació entre els diferents especialistes. La seva capacitat d’unir dos nodes o unitats d’informació permetia superar els problemes dels tradicionals mètodes d’indexació fent ús d’una indexació associativa; per tant, el seu sistema de recuperació de la informació funcionava de manera semblant a la ment humana. Per aquest motiu se’l pot considerar la primera formulació del concepte hipertext.

La tasca de Bush, continuada per Douglas Engelbart i Theodor Nelson, serà l’origen de diferents programaris hipertextuals i, en conseqüència, d’un nou discurs sobre la lectura i l’escriptura que posteriorment donarà lloc a les formes de literatura digital.