Fonaments teòrics de la comunicació. Les escoles de comunicació.

 

  1. L’Escola de Chicago

L’objecte d’estudi d’aquesta escola (1915-1940) fou la ciutat de Chicago i el seu procés de transformació de ciutat mitjana a gran metròpoli, així com les característiques positives i negatives que això va comportar. A través de mètodes d’investigació empírica, entre altres l’observació participant, es va reprendre l’interès per la vida urbana i la visió dels considerats pares de la sociologia. També es va utilitzar, especialment, mètodes qualitatius com l’anàlisi de contingut, anàlisi del control, dels mitjans, de les audiències i dels efectes.

Entre les principals figures de l’escola destaquen Robert Park, Ernest Burgess i Louis Wirth. Park, com fa Simmel a Berlín, s’interessa pels patrons de consum, per com l’individu intenta mantenir la seva individualitat enmig dels processos de massificació, la tendència a l’homogeneïtzació i els patrons de distinció entre les classes socials[1]. Burgess percep la ciutat com un organisme en lluita per la supervivència i que evoluciona en el context d’un medi específic. Per ell, les zones de la ciutat són territoris que han de superar diferents etapes (de lluita, enfrontament i alteració) abans de l’equilibri. Aquest procés és degut a l’extensió i el creixement desmesurat de la ciutat, per això proposa un model de ciutat “ideal” formada per cinc àrees on l’habitatge es distribueix d’acord els ingressos de les persones que hi viuen. En canvi, Wirth s’interessa per la vida cultural i l’estil de vida dels sectors socials originats per la nova metròpoli, així com pels canvis en la manera d’establir les relacions socials.

L’Escola de Chicago destaca que, entre l’alienació i despersonalització de l’individu de la nova metròpoli, també cal tenir present el benefici que representen les associacions tàcites o manifestes entre persones amb interessos culturals comuns (per exemple, les comunitats d’immigrants o els joves de les classes treballadores), originant subcultures que reforcen el teixit social. L’interès principal d’aquesta escola és la tensió creada entre l’afirmació de la autoidentitat i la identitat com a ciutadania, com a part de la massa de la metròpoli.

El fet que la investigació es centri en les grans metròpolis, fa que sigui un model només vàlid en aquest context? Què passa en el món rural? Com acull aquestes transformacions?

  1. La Mass Communication Research

En el context de la Primera Guerra Mundial, Harold Lasswell estudia els efectes de la propaganda. Junt Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Levin esdevé el capdavanter dels estudis de comunicació basats en la psicologia i la sociologia que trobaran la manera d’explicar la comunicació de masses a partir del comportament de la població. El seu objectiu és esbrinar per quin mitjà la població és més susceptible de ser manipulada.

Lasswell és un dels pioners en l’estudi de l’efecte dels mitjans de comunicació, concretament, de l’ús dels mitjans i la publicitat durant la Primera Guerra Mundial i els seus efectes en la població[2]. Es centra en els aspectes polítics de la formació de l’opinió pública i l’anàlisi de les enquestes electorals, arribant a identificar la propaganda com el mitjà de més eficàcia per aconseguir que el públic s’adhereixi a un projecte polític. Segons ell, els mitjans han de servir per a “gestionar” l’opinió pública (no per a manipular-la). Encunya el terme de l’agulla hipodèrmica, teoria de paradigma conductista que considera l’audiència com un receptor passiu, obedient i fàcilment manipulable, incapaç de detectar el missatge que la propaganda “injecta”[3]. A ell també li devem el model que defineix l’estructura i les funcions de la comunicació, deixant pas a la teories funcionalistes i superant el determinisme conductista.

Paul Lazarsfeld comparteix interès amb Lasswell però es centra en la influència del mitjà radiofònic. Les seves investigacions tenen lloc en el marc dels conflictes internacionals del moment, recollint dades a partir de les enquestes i l’observació participant, i aplicant diferents mètodes quantitatius com l’analitzador de programes o la màquina de perfils, capaços de mesurar l’impacte en les reaccions dels oients a través de la pulsació de botons de colors. Lazarsfeld defensa la teoria dels efectes limitats, considerant que les persones receptores són usuàries actives dels mitjans segons el seu gust. Per ell, el més important és l’entorn en que es transmet un missatge, tenint en compte que la posició activa de les persones receptores permet establir retroalimentació. A més de ser l’autor de la teoria del doble flux, realitza importants aportacions metodològiques com l’interès per convertir els fets socials observats en resultats matemàtics.

Aquest corrent destaca per preocupar-se tant de les reaccions de les audiències com per l’interès en descobrir quin és el mitjà de comunicació més influent.

  1. La teoria de la informació

Aquesta teoria sorgeix de la col·laboració entre els matemàtics Claude Shannon i Warren Weaver. El seu objectiu era analitzar l’eficàcia de la informació i establir mesures quantitatives sobre la capacitat dels diferents sistemes per transmetre, emmagatzemar i processar una informació. És a dir, un intent de descobrir les lleis matemàtiques de la informació i establir una mesura quantitativa mínima que reduís la incertesa del missatge[4]. Segons Shannon, l’ús de la funció logarítmica aplicada a la comunicació presenta avantatges com la utilitat, una major proximitat a la intuïció i que és matemàticament més convenient.

La teoria de la informació considera que per haver-hi una comunicació fidel i eficaç cal tenir en compte cinc elements: una font d’informació que produeixi el missatge, un transmissor o canal d’emissió, un descodificador que reconstrueixi el missatge per mitjà de signes i una destinació o persona que rebi el missatge. També cal considerar el soroll, aquells elements que interfereixen en la transmissió del missatge. Norbert Wiener, professor de Shannon, introdueix el terme entropia en la comunicació, entesa com la desorganització d’un sistema d’informació. Per Wiener, una societat basada en la informació ha de fer que aquesta circuli; si l’entropia, entesa com el desordre, caos informatiu, embargament de notícies, desigualtat d’accés a la informació avança la societat retrocedirà.

Degut a la seva linealitat, aquest model serà l’origen de moltes discussions teòriques entre els comunicòlegs. A més, presenta la comunicació com un procés sense context ni història, no té presents a les persones com a protagonistes de la comunicació (només es centra en els aspectes mesurables) i no dedica atenció als elements psicosocials propis de la perspectiva social de la comunicació, com poden ser les interaccions, influències, emocions, percepcions… És una teoria de la transmissió purament tècnica[5].

Wilbur Schramm destaca els elements positius de la comunicació massiva en relació al manteniment de la pau, el desenvolupament i la democratització del coneixement, al oferir models a les societats menys desenvolupades. Però també parla dels efectes perniciosos derivats dels abusos dels sistemes controlats per l’empresa privada. El seu model té en consideració els processos socials (font i destinació han de compartir el codi) i la comunicació interpersonal, però no aprofundeix en les relacions ideològiques o de poder que poden influir en el procés de comunicació. D’altra banda, ell i el seu deixeble David Berlo són dels primers teòrics en analitzar els processos de comunicació sense la influència d’altres disciplines com la sociologia. També se li reconeix el fet d’investigar els efectes de la comunicació massiva, els seus problemes i implicacions ètiques en la professió periodística.

Al anys setanta, Melvin DeFleur presenta una versió del model de Shannon on afegeix la retroalimentació i introdueix la idea que la comunicació està formada per dos subsistemes, un de producció i un altre de recepció, que impliquen una complexa xarxa d’actors amb diferents funcions. En la seva teoria de la dependència dels mitjans parla de la relació entre els mitjans com a emissors i la societat com a receptora. Abraham Moles, seguint a Shannon i Wiener, proposa “l’ecologia de la comunicació”, consistent en la interacció de diferents organismes en un àmbit determinat que es mou en dues branques: una vinculada a l’ésser individual i l’altra amb l’organització dels sistemes de relació entre les persones i els seus missatges en llocs com arxius i biblioteques. Ambdós intenten resoldre la poca atenció al context psicosocial que presentava la teoria original.

  1. L’escola de Frankfurt i la indústria cultural

Fundada el 1924 pel filòsof Max Horkheimer i Friedrich Pollock, el nucli fort d’aquesta escola estava format per una desena d’acadèmics marxistes exiliats als Estats Units que, junt altres professionals de les ciències socials, es converteixen en una veu crítica disposada a realitzar investigacions on s’uneixi la part teòrica amb la investigació empírica. Als anys trenta desenvolupa una aproximació crítica i transdisciplinària a la cultura i els estudis de comunicació, combinant l’economia política, l’anàlisi de contingut i l’estudi dels efectes socials dels mitjans. El 1947 Horkheimer i Adorno publiquen el llibre on apareix oficialment el concepte d’indústria cultural relacionant el procés d’industrialització i la massificació de la cultura que es produeixen sota cànons comercials. Ambdós rebutgen la intervenció de la tècnica i la comercialització de les diferents formes de l’art que converteixen la cultura en mercaderia.

Per aquesta escola, la cultura de masses i els mitjans de comunicació són importants agents socialitzadors i intermediaris amb la política, a més d’institucions amb efectes socials, polítics, culturals i econòmics, per això n’estudien el seu paper polític i com a forma d’integració de les classes treballadores en les societats capitalistes[6]. També s’interessa per la relació entre la cultura i la tecnologia, com a gran força de producció, organització i control social. Per a Herbert Marcuse la tecnologia és un instrument de control i dominació, un mode de perpetuació i organització de les relacions socials i acusa als mitjans de comunicació de ser generadors de falses necessitats de consum que instrumentalitzen a l’individu. Jürgen Habermas, en la seva anàlisi sociològica de la cultura de masses, observa una transició de l’esfera pública liberal a una esfera pública (situada entre els interessos públics de la societat i els interessos privats de l’estat) dominada pels mitjans. És en aquesta esfera pública on apareix l’opinió pública entesa com la manifestació per part de la població dels seus interessos i necessitats, fenomen que influeix en els polítics a l’hora de prendre decisions i en la recerca del suport popular.

L’Escola de Frankfurt destaca per la seva transversalitat, el seu caràcter crític i per estudiar la influència dels mitjans de comunicació en relació als canvis socials i d’organització tan política com econòmica.

  1. Els Estudis Culturals

Corrent teòric nascut a la Gran Bretanya de la dècada dels seixanta, vinculat políticament amb el neomarxisme i la Nova Esquerra, que converteix el concepte de cultura en el seu eix central amb intenció de respondre a les definicions elitistes. Els investigadors d’aquesta escola analitzen els continguts dels mitjans de comunicació, la seva càrrega ideològica (implícita i explícita) i què representa per a les classes obreres, així com la importància de les manifestacions pròpies. Els mètodes etnogràfics dels Estudis Culturals inclouen els estudis de gènere i els relacionats amb la “raça” com a construcció social, fent èmfasi en les relacions de poder establertes al voltant d’aquests conceptes i el seu paper en l’organització i les pràctiques socials. La crítica al poder patriarcal és l’objectiu del feminisme i els estudis dels mitjans de comunicació l’espai a investigar, analitzant la imatge de la dona que transmeten.

Durant la dècada dels setanta, Stuart Hall estudia la recepció dels mitjans de comunicació, establint una relació de reciprocitat entre el processos de codificació i descodificació per tal que hi hagi comunicació. A partir d’aquí descriu tres tipus de lectura del discurs televisiu (dominant, negociada o oposicional) segons l’acció de l’espectador respecte el missatge. Aquest estudi suposa una discussió sobre el circuit cultural i com s’articulen les etapes de producció i consum per tal de produir significat. Per la seva part, David Morley analitza la relació entre la televisió (considerada mercaderia o objecte de consum) i els televidents, considerant-los una audiència consumidora activa que interpreta el contingut dels mitjans segons un fons d’expectatives originades a partir d’experiències pròpies, l’educació, el context social i familiar.

Aquest corrent teòric contempla una major pluralitat social i atenció a la diversitat respecte l’Escola de Frankfurt, aprofundeix en el sentit i significat dels processos comunicatius dins context dels mitjans de comunicació i les subtils relacions de poder que representen o perpetuen.

  1. L’estructuralisme

Corrent teòric basat en els cursos de lingüística de Ferdinand de Saussure a la Universitat de Ginebra. De Saussure planteja la llengua com a “institució social” i n’estudia els signes socials (ciència que anomenarà semiologia). Seguint aquesta línia, el 1964 Roland Barthes defineix la semiologia com l’estudi de qualsevol tipus de sistema de signes, basat en quatre seccions: llengua i paraula, significant (part perceptible dels missatges i continguts emesos pels mitjans de comunicació, l’aspecte físic) i significat (contingut transmès per mitjà del significant, el concepte mental), sistema i sintagma, denotació ( relació entre significant i significat) i connotació (significat associat que evoca l’objecte). A partir de l’anàlisi estructural dels relats[7], Barthes destaca la importància del desenvolupament dels mitjans massius de comunicació, la seva implicació en els ritus socials i la transmissió de mites contemporanis. A partir de l’anàlisi de la mitologia i el parentiu, Claude Lévi-Strauss estudia els sistemes de signes i els seus significats amb especial interès pels significats culturals.

La vocació interdisciplinària d’aquest mètode i la seva versatilitat epistemològica fa que la seva delimitació sigui incerta i controvertida convertint-lo en víctima i beneficiari del seu objecte d’estudi[8].

  1. L’escola de Toronto i la societat de la informació.

Els anys setanta es desenvolupen eines amb finalitats militars i d’ús per a la indústria aeroespacial que ultrapassaran els usos restringits i passaran a ser utilitzades en la vida quotidiana. La seva evolució donarà lloc a les noves tecnologies de la comunicació (TIC). Aquesta escola estudia la influència dels mitjans de comunicació més enllà del fet comunicatiu i anomena “determinisme tecnològic” a la influència social dels mitjans, considerant-los extensions de l’ésser humà.

Marshall McLuhan introdueix el concepte de mitjans freds i calents, considerant mitjà calent el que proporciona molta informació amb un mínim de participació del receptor i el fred aquell que demana molta participació i dóna una quantitat baixa d’informació. Daniel Bell introdueix el concepte de “societat de la informació”, anticipant la importància per al nou model d’economia de les tecnologies basades en el coneixement. A finals dels noranta aquest concepte evolucionarà ràpidament al de “societat del coneixement”, ja que informació no és sinònim de coneixement. Manuel Castells analitza l’impacte social i cultural d’internet; la seva crítica a la desigualtat en l’accés a les xarxes és el que es coneix com a fractura digital. Castells també introdueix el concepte de l’espai dels fluxos i considera que cal construir ponts entre aquest i l’espai de llocs on s’articula la vida quotidiana. Per ell la tecnologia de la informació, la seva capacitat d’adaptació i el seu ús són factors decisius de generació i accés a la riquesa, el poder i el coneixement. El consum i ús de certs béns té a veure amb la informació prèvia de la persona i la seva manera apropiada i natural de consumir-los. D’aquesta manera, segons Castells, la societat es transforma en una societat interconnectada organitzada per mitjà de la tecnologia, la producció dels coneixement, les TIC i la comunicació simbòlica.

L’aparició de les TIC suposa un gir en els mitjans de comunicació tradicionals, canviant la seva manera de fer i les rutines periodístiques, ja que els continguts s’han d’actualitzar constantment i suposen un increment de la càrrega laboral dels professionals. El consum de productes culturals fora de la jornada laboral o d’estudi suposa que la seva competència s’estengui més enllà de l’àmbit cultural arribant al mercat del lleure en forma de béns i serveis relacionats amb l’entreteniment i el temps lliure. Tot això representa una disminució de la qualitat de la informació a favor de la immediatesa.

L’Escola de Toronto, malgrat ser molt específica (recordem la fractura digital), estudia un fenomen d’afectació gairebé global i amb incidència en múltiples aspectes de la vida sociocultural i econòmica.

[1] Patricia Castellanos Pineda. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 10.

[2] Ibídem, p. 17.

[3] Miquel Rodrigo Alsina; Anna Estrada Alsina. “Les primeres teories: teoria de l’agulla hipodèrmica”. L’estudi de les teories de la comunicació i la informació.

[4] UNAD – Universidad Nacional Abierta y a Distancia. Las teorías de la información y la comunicación.

[5] Ricardo López Pérez . “Crítica de la Teoría de la Información: Integración y Fragmentación en el Estudio de la Comunicación” . Cinta moebio 3, 1998, p. 5

[6] Castellanos. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 21

[7] Ricardo García Murillo. “Entre el estructuralismo y su post: modelos de significación en Roland Barthes” BAJO PALABRA. Revista de Filosofía, II Época, Nº 4 (2009), p.300

[8] Ibídem, p.298.

Bibliografia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s