Projecte de recerca: Cervell i aprenentatges

El nostre cervell és com un ordinador?

Per les seves funcions i complexitat, sovint es compara el cervell humà amb un ordinador però aquesta comparació no és la més encertada. Podríem dir que el nostre cervell té “vida pròpia”, autonomia i sentit comú perquè no li cal programació externa: integra per comprensió natural el sentit del món físic i social. En canvi, els ordinadors encara no tenen prou consciència com per “anar a la seva”, independentment de la nostra voluntat tal com fa el cervell. I és que aquest òrgan ens provoca alguns mals de cap quan, per exemple, no hi ha manera d’aconseguir recordar quelcom, ens costa memoritzar una llista o comprendre els nous conceptes que estem aprenent a classe. Cervell, memòria i aprenentatge tenen relació amb l’atenció i la concentració tant com amb les emocions, records, experiències prèvies i la nostra interacció amb el món que ens envolta.

Com funciona el nostre cervell?

Però per entendre aquesta relació primer cal conèixer com funciona el nostre cervell. Aquest òrgan és tan “llest” que, conscient de la gran quantitat d’energia que requereix el seu funcionament, es mou per la llei del mínim esforç (o la de la màxima eficiència). Aprendre és un procés que requereix reflexió però la “missió” del cervell és, precisament, evitar “perdre temps” en reflexions. Per tant, quan repeteix habitualment una tasca l’automatitza de manera que no ens haguem d’esforçar en pensar què hem de fer i com fer-ho, un recurs molt útil a l’hora de sobreviure i evitar saturar-nos davant la multitud de situacions i estímuls als qual ens enfrontem durant el dia. De fet, el nostre cervell no està configurat per recordar allò que hem d’aprendre en el món modern: no li agrada guardar informació cognitiva moderna, prefereix la informació orgànica. La nostra ment optimitza les qualitats que asseguren l’adaptació i la supervivència[1] connectant la informació rebuda amb la que ja té. És a dir, la funció natural del cervell no és emmagatzemar grans quantitats d’informació sinó fer previsions i simular un futur sense que nosaltres en tinguem consciència.

Per què ens costa recordar?

Malgrat el nostre cervell sigui tan eficaç a l’hora de reunir i processar la informació rellevant, per tal de determinar quina és la conducta adaptativa idònia a les circumstàncies o el context, no representa fidelment la realitat. El seu enfocament és flexible i capaç de compensar la manca d’informació o la poca qualitat de la disponible. De fet, només li interessa el resultat de la comparació entre el què ha passat i ha viscut anteriorment, doncs reacciona segons les experiències anteriors. Aquests records de vivències i experiències representen una valuosa informació que queda registrada en el teixit nerviós i esdevé un aprenentatge, entès com la modificació d’una conducta a conseqüència de l’experiència passada. Però, insistim, la nostra capacitat d’adquirir i retenir informació (la nostra memòria) no és fiable perquè no reprodueix exactament allò percebut o viscut, sinó la impressió (o l’emoció) que ens ha causat aquest fet. I arribem al motiu pel qual, malgrat els dos tinguin memòria, comparar el nostre cervell amb un ordinador no és encertat: accedim i recuperem records com a resposta a una necessitat generada internament, no com a resposta a una ordre externa aliena. El nostre cervell decideix quina informació és útil tenint en compte el context de les nostres activitats en curs: emmagatzemem i recuperem informació perquè és un prerequisit per tal de resoldre problemes. El fet de “recordar” és un mitjà per aconseguir un fi concret i no la finalitat de la memòria. Som una espècie sense capacitat per al record durador, però això ens és útil perquè ens permet prendre decisions sense haver de requerir l’ús de la lògica precisa davant una àmplia gamma de situacions. És a dir, ens permet adaptar-nos molt ràpidament als nous desafiaments.

Com funciona la memòria?

Quan volem recuperar un record sovint diem “deixa’m fer memòria”. La memòria és la funció més important de qualsevol sistema nerviós i constitueix una rèplica de com el cervell experimenta la realitat. O sigui, la memòria no és un reflex fidel de la realitat sinó que emmagatzema l’efecte dels successos diaris que tenen lloc en el cervell, el sentit de les emocions que aquests desperten, etc. Però els nostres coneixements previs i les memòries emmagatzemades poden donar lloc a distorsions, influenciant en l’emmagatzematge de nous coneixements i successos. Això és degut al fet que els diferents aspectes de l’experiència s’emmagatzemen en diferents llocs del cervell i són moltes les parts del mateix que intervenen en la reconstrucció d’allò viscut. També cal tenir present la tendència estereotípica del cervell, la distorsió de la informació entrant per tal d’adaptar-la a les creences actuals sobre el món i emmagatzemar-la classificada en determinades categories associades a creences o sensacions fonamentades en l’estereotip. Això significa que interpretem la informació de manera que encaixi en un esquema preconcebut sobre el món o la nostra persona. L’hemisferi esquerre del cervell (encarregat de processar el llenguatge i elaborar la informació verbal) sempre procura elaborar una explicació “coherent” segons uns esquemes o estereotips. Aquesta part concreta del cervell s’encarrega de la interpretació de la informació per reconciliar el coneixement passat amb el recent i, així, crear noves idees sobre el món que ens envolta.

Per què la memòria no és fidel a la realitat?

Quan recordem un fet passat el record està format i influenciat per l’actitud cap aquest fet o situació, de manera que les nostres expectatives i desitjos tenen més importància que la realitat. A més de la relació que hi ha entre la força dels continguts de la memòria i les emocions que es poden despertar en experimentar una determinada situació, també cal tenir en compte la distorsió que pot provocar la memòria inconscient, implícita i amagada, al tenir influència sobre les nostres percepcions, creences, sentiments, pensament i accions. Aquesta distorsió és típica perquè el cervell té tendència a omplir  els buits de la memòria absent amb confabulacions, és a dir, informació falsa però aspecte de realitat convincent.

Quins tipus de memòria hi ha?

Podríem definir la memòria com l’accés conscient al passat, la capacitat de emmagatzemar informació útil i recuperar-la en determinades circumstàncies de manera que sigui útil segons el moment. Hi ha diferents tipologies de memòria segons el contingut i la durada del record. Segons el contingut podem parlar de la memòria declarativa o explícita i la implícita o no declarativa, basada en les estructures cerebrals ja formades al néixer i disponibles al llarg de la vida. Segons el temps que duri l’emmagatzematge parlarem de memòria explícita, la que manté el record de les informacions rebudes i les nostres experiències íntimes i la memòria implícita, que fixa aprenentatges inconscients o adquirits lentament i on no intervé el raonament, com poden ser els propis dels reflexos condicionats i la conducta emocional intuïtiva. Segons la quantitat d’informació emmagatzemada hi ha la memòria a curt termini (molt limitada en temps i volum de informació) i la memòria a llarg termini, que permet guardar una gran quantitat d’informació i es pot mantenir viva en el cervell durant la resta de la vida.

Qui o com es decideix quina informació hem de conservar i quina oblidar?

Decidir quina informació hem de conservar i quina convé oblidar és la tasca de l’hipocamp, l’òrgan del cervell que ordena la informació i decideix quina cal conservar per sempre i quina oblidar. Com es transmeten els records? Aquesta és la funció dels neurotransmissors, les substàncies químiques que les neurones utilitzen per comunicar-se entre elles i que estan implicades en la consolidació de la memòria.

Quina és la importància de les emocions?

Les experiències aïllades i sense emocions tenen poc futur en el nostre cervell[2] ja que com més neurones implicades, més durador i fàcil és evocar el record i com més emocions i vivències relacionades, més probable és recordar-lo. Si ens centrem en l’aprenentatge no podem passar per alt el paper de les neurones mirall, doncs són les que ens permeten imitar les accions dels altres individus. Aquestes neurones tenen la capacitat de copiar i reproduir en el nostre cervell moviments i conductes, ens ajuden a fer i entendre les accions, les intencions i el significat social de les emocions i el comportament, a més d’intervenir en processos com l’empatia. Si aprenem i memoritzem és gràcies a la neuroplasticitat, denominació que engloba processos tals com la remodelació de sinapsis, l’extensió de les prolongacions neuronals, la formació de noves sinapsis, la potenciació a llarg termini o manteniment de l’activitat sinàptica durant llargs períodes de temps i, fins i tot, la formació de noves neurones[3].

Quina relació hi ha entre emoció, memòria i aprenentatge?

Alguns components del sistema nerviós canvien amb l’aprenentatge, com és el cas de la força de les connexions sinàptiques que es veuen permanentment reforçades al créixer noves terminals actives. El cervell necessita temps per passar la informació del format efímer (memòria a curt termini) a estable (memòria a llarg termini). Això requereix una pràctica repetida amb períodes de descans. Un cop consolidat, l’aprenentatge queda inscrit en el cervell durant setmanes.

Aprenem quan passem de la memòria a curt termini, en la qual no es produeix cap tipus de canvi funcional ni modificació de les connexions sinàptiques, a la memòria a llarg termini, on es produeix la síntesi de noves proteïnes que permeten formar noves connexions entre cèl·lules nervioses. Per tant, aprendre implica un canvi estructural. Els canvis provisionals de la memòria a curt termini es transformen en canvis estructurals i persistents amb la construcció de noves terminals sinàptiques. Això és possible gràcies a la plasticitat neural que permet l’adaptació del cervell segons l’ús que se li dóna. També s’ha demostrat que la informació relacionada amb un esdeveniment amb forta càrrega emocional s’emmagatzema directament a la memòria de llarg termini gràcies a l’amígdala, responsable de la memòria emocional relacionada amb la por, l’angoixa i el dolor. En voler memoritzar una informació fem servir la memòria de treball, crucial per a la realització de tasques complexes i accions determinades, però només capaç de retenir la informació per poc temps i per ús general. La repetició permet l’emmagatzematge  a la memòria a llarg termini.

Quina és la funció dels gens?

Tot aprenentatge depèn del gen que controla la comunicació entre les cèl·lules de la memòria i l’hipocamp: el gen NR2B. Però hi ha altres gens importants per a la memòria: el CREB activador i el CREB repressor. El primer estimula la formació de noves connexions entre neurones, necessàries per a la memòria a llarg termini. El segon evita la formació de nous records i actua com a filtre de la informació inútil. Els científics estudien la hipòtesi que en el cervell tenim una quantitat fixa de CREB activador que limita allò que podem aprendre a cada moment i que quanta més quantitat de proteïnes CREB circulant pel cervell més ràpida és la formació de records a llarg termini; per això és necessari descansar i així recuperar la quantitat de CREB activadors[4].

Per què és important la reflexió?

El cervell tria pragmàticament. Si no es reflexiona molt sobre quelcom és probable que no s’hagi d’utilitzar de nou i, per tant, no cal recordar-ho. Això significa que eliminem la informació repetitiva i que la memòria és el record d’allò en el que s’ha reflexionat. Dedicar atenció a una cosa permet fixar-la temporalment a la memòria de treball i recordar-la. La forma en que pensem l’experiència determinarà si la informació s’emmagatzema en la memòria a llarg termini. Tota la nova informació entrant es registre a l’hipocamp, que també s’encarrega de la generació de record per al futur. Però quan experimentem i aprenem s’estableixen connexions noves i aviat apareixen els sistemes de fatiga. A partir dels trens minuts d’activitat contínua un cervell poc entrenat a l’aprenentatge necessita un descans. Per això són importants les emocions que fan plaent l’experiència i l’aprenentatge: ens ajuden a mantenir l’atenció. Aprendre també requereix un esforç perquè el cervell sempre procura estalviar el màxim d’energia; es resisteix a canviar i té tendència a mantenir només les connexions imprescindibles, les que ens ajuden a sobreviure[5].

Com influeix l’entorn?

Quan a una persona li costa poc aprendre ho atribuïm al fet que és intel·ligent. Però tothom ho és o ho pot ser més, doncs la intel·ligència general és mal·leable i pot evolucionar gràcies a l’esforç i el treball constant. El patrimoni genètic influeix en la nostra intel·ligència orientant-nos cap a un entorn però l’ambient també és important, ja que un entorn més complex obligarà al pensament abstracte i a resoldre problemes desconeguts. Dit d’altra manera, la genètica influencia lleugerament en la nostra intel·ligència però la desenvolupem gràcies a l’entorn. Les experiències viscudes, a partir d’escollir una o altra activitat en funció de les nostres preferències, tindran un fort impacte en les nostres capacitats intel·lectuals a llarg termini.

Podem millorar la nostra intel·ligència?

Sabem que la intel·ligència creix quan aprenem coses noves, que per aprendre cal treball constant i esforç per a progressar i superar-se, i que això requereix superar reptes estimulants, exercicis difícils. És important convèncer a l’alumnat que la intel·ligència es pot desenvolupar i millorar, tant com fomentar la confiança en les seves pròpies capacitats, per això cal que entengui que hi ha diferents nivells de capacitats segons el tipus de tasca a desenvolupar. També és important felicitar i avaluar l’esforç, entès com la progressió resultant del treball constant, i no les capacitats cognitives. Cada persona té tendència a un estil cognitiu, a una manera de reflexionar i aprendre. Es pot presentar el contingut de maneres diferents per tal d’adaptar-lo a l’estil de cada alumne però no s’ha demostrat que utilitzar el mètode preferit ajudi a comprendre millor i retenir la lliçó[6].

Com hauria de ser l’aprenentatge acadèmic?

L’aprenentatge acadèmic hauria d’estar orientat a millorar la nostra intel·ligència, la capacitat de comprendre el nostre entorn i adaptar-nos-hi. Això significa que caldria orientar l’ensenyament a la comprensió d’idees complexes, l’ús de diferents mètodes de raonament i a la resolució de problemes a través de la reflexió. Tot això en un entorn favorable al debat, a l’intercanvi d’idees i al pensament crític que posés en dubte o qüestionés els esquemes mentals de l’alumnat, acostant-lo progressivament a l’assimilació dels conceptes propis de la disciplina i afavorint-ne la integració natural al fer-ne ús en diferents situacions acadèmiques i socials emocionants que suposin un repte satisfactori.

Quina influència poden tenir les TIC en tot aquest procés?

L’ús d’ordinadors és mentalment estimulant i contribueix a evitar el deteriorament mental, els videojocs aporten beneficis cognitius i socials. A més, segons el psicòleg cognitiu Tom Stafford, podria ser que la navegació per la xarxa ajudés a millorar la nostra capacitat de processar informació abstracta[7].

 

 

Bibliografia

  • Bain, Ken (2006). El que fan els millors professors universitaris. València. Publicacions de la Universitat de València.
  • Campàs, Joan. “Ensenyament i aprenentatge en humanitats. Reflexions teòriques”. A: Didàctica de les Ciències Socials i les TIC. Mòdul 1. Materials didàctics de la FUOC.
  • Campàs, Joan. “Mite: Google et tornarà estúpid, boig, o ambdues coses”
  • Campàs, Joan. “Som les nostres connexions. La memòria”.
  • Campàs, Joan. “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. (Adapt) Willingham, Daniel T. (2011). Per què als nens no els agrada anar a l’escola?: les respostes d’un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l’aula. Barcelona. Graó. (Col. Micro-macro referencies,16).
  • Kaku, Michio (2014). “El cerebro de Einstein y el incremento de la inteligencia” A: El futuro de nuestra mente: el reto científico para entender, mejorar, y fortalecer nuestra mente. Barcelona. Debate.

 

[1] Joan Campàs. “Som les nostres connexions. La memòria” Pàg. 9

[2] “Som les nostres connexions. La memòria” Pàg. 5

[3] Ibídem. Pàg. 8

[4] Joan Campàs. “Som les nostres connexions. La memòria”. Pàg. 26

[5] “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. Pàg. 2.

[6] “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. Pàg. 12.

[7] “Mite: Google et tornarà estúpid, boig, o ambdues coses” Pàg.3

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s