Sopar en família mirant la televisió

S’acaba l’emissió, es desmunta la farsa. La família, sorpresa i indignada, comença a comentar el programa. Primer se senten enganyats, manipulats, estafats, però també reaccionen amb humor davant la genialitat del muntatge. Després un dubte els comença a neguitejar: de debò és tan fàcil manipular-los? Com ho han aconseguit? S’adonen que no han qüestionat la veracitat dels fets i les declaracions perquè, al tractar-se d’un documental, els donaven per autèntics des del primer moment. Els testimonis semblaven fiables, són persones amb reputació, serioses, de reconeguda trajectòria en el seu àmbit. Les declaracions tenien coherència amb els fets i eren creïbles, recolzades per documents històrics reconeguts. Aleshores, els han enganyat o s’han deixat enganyar? La qüestió és que han aconseguit confondre’ls. I ara, com sabran què és fals i què és cert? Ja no confiaran cegament. Potser si tornen a mirar i escoltar amb més atenció segur que detecten un error, un gest delator, alguna esquerda en el muntatge. Res, és impecable, perfecte. Els polítics són uns excel·lents actors; tampoc és cap sorpresa, tothom ho sap. Ells mateixos ens diuen que “no tot el que s’ha explicat és totalment fals”…

La família segueix intercanviant impressions. Recordeu aquell famós simulacre radiofònic de l’Orson Welles sobre una invasió alienígena? No hi havia factor visual, només efectes sonors. Tot i així, va passar a la història com el primer gran engany dels mitjans de comunicació. Tan senzill és fer-nos creure el que no és? Com podem saber si els fets són vertaders o falsos? Davant una exclusiva o un directe no tenim més remei que esperar posteriors referències per contrastar la informació, si és que fem l’esforç de voler-la contrastar… Com pot ser que els mitjans de comunicació, ens els qui confiem per obtenir informació i coneixement, puguin posar en dubte les nostres pròpies idees i conviccions?

La desconfiança i la inseguretat es van instal·lant en els individus de la família. Perquè, si tot fos mentida, no farien programes així, seria com treure’s la màscara. De fet, quina intenció tenien aquests programes, realment? Demostrar-nos el poder de manipulació i persuasió de la indústria cultural? Condicionar la nostra reacció? A més, per què ens ha molestat tant si, en el fons, ens han fet ser conscients de com en som de vulnerables davant els seus objectius? Ens han obert els ulls a la prudència i l’anàlisi crític, caldria alegrar-se’n!

…..

Aquella nit a moltes persones els costa dormir; senten ansietat: Pensen massa. O pensen en allò que mai havien pensat? S’adonen que han estat objecte d’un engany. El dubte ha crescut en les seves ments. Qui els pot assegurar que el seu diari de referència, la seva emissora de ràdio preferida o el canal de televisió que acostumen a mirar els diu sempre la veritat i tota la veritat sobre la realitat? L’endemà diversifiquen l’elecció. Al comparar encara és pitjor. Quin mitjà és el millor? Quin és el “bo”? S’adonen de la poca informació que tenen respecte el tema; així és fàcil enredar a qualsevol! Es plantegen alternatives. Descobreixen altres diaris, revistes, televisions i ràdios, naveguen hores i hores per Internet. Quina opinió és la vàlida? La de la majoria? Perquè si la majoria diu X, senyal que és així. Segur? I les fonts? Són fiables? En quines confiar?

Enmig del desconcert els assalta una terrible realitat: s’aferraven amb fe i confiança absoluta als mitjans de comunicació per resoldre les seves inquietuds. Mai s’havien atrevit a qüestionar-los i ara que ho fan la sensació és de desorientació i confusió, talment com estar al mig d’una invasió alienígena! Potser vivien més feliços abans de qüestionar-se res però també eren més inconscients. Ara seran públic informat perquè volen deixar de ser un públic despreocupat que només cerca distracció i evasió.

…..

El periodista somriu. Una vegada més el programa ha estat trending tòpic a Twitter.

http://www.lasexta.com/especiales/operacion-palace-23f/

Advertisements

8 pensaments sobre “Sopar en família mirant la televisió

  1. No voldria pecar de reduccionista ( ni d’snob) però en aquests casos el principi de la navalla d’Ockham (tot i no ser un principi científicament irrefutable no falla gairebé mai: en situacions idèntiques,la opinió més simple acostuma a ser la més probable (que no necessàriament la vertadera). Vistos els nombrosos casos de manipulació televisiva, per no dir directament que la TV és el mitjà manipulatiu antonomàsic, les premisses del principi són senzilles: si en la majoria de la programació televisiva (publicitat inclosa) el mitjà menteix, aleshores, el Jordi Évole…. completeu la frase.

    Una abraçada.

    Liked by 2 people

  2. És ben lògica aquesta inquietud d’aquesta família que planteges. El que m’agradaria destacar del teu apunt és la pregunta que fas “Ens enganyen o ens deixem enganyar?” Crec que de vegades la societat s’acomoda i prefereix creure el que li diuen perquè així no té tantes preocupacions i viu en aquesta falsa felicitat que molts cops veiem al nostre voltant.
    Molt bon apunt!

    Liked by 1 person

  3. El programa d’Évole,és cert,va ser útil per fer veure que,amb un embolcall adequat,ens ho poden fer empassar gairebé tot.Dit això,Évole jugà brut.No va advertir fins al final de la farsa i a aquesta, a més,s’hi prestaren periodistes de una trajectòria tan acreditada com ara Gabilondo o Onega.L’any 2006,la RTBF de Bèlgica emeté un fals TN,que va presentar el seu conductor habitual.,en què s’anunciava que Flandes havia proclamat la independència.Al cap de pocs minuts,però,un cartell-que romangué fins al final de l’emissió-advertia que es tractava d’una ficció.El que va fer Évole no és comparable,és jugar amb l’audiència de forma deslleal.

    Liked by 1 person

  4. Me ha gustado mucho tu aportación, muy dinámica y entretenida a la vez que sugestiva. Solamente me gustaría compartir un poco de pesimismo… Creo que el programa si abría un gran abanico de potenciales preguntas en el espectador, pero dudo mucho de que en la práctica fueran tantas, ni tan variadas, ni tan estimulantes. Los comentarios en las redes sociales creo que me avalan. De hecho una gran parte de la audiencia se quedo en ese primer momento que señalas de indignación y no supo o quiso ir más allá. No me parece sorprendente pues tras la conclusión del programa con sólo pulsar un botón todos pudimos acceder a un nuevo “estímulo” televisivo que nos mantuviera nuevamente ocupados a la vez que rompía con el incipiente proceso reflexivo despertado. La comodidad llama a la comodidad y eso es máxima para el mercado en el que vivimos. Saludos

    Liked by 2 people

  5. M’ha agradat que donessis la visió que qui veia el documental, que realment va succeïr així. Recordo com la gent al dia següent comentava i discutia de com s’ho havia cregut o no, de com era de poc ètic aquest documental, etc. Però l’objectiu era això, parlar dels mitjans i del 23F. L’objectiu s’havia aconseguit. Potser, al principi si estarem desconcertats, però a la vegada remou pensaments i consciències i, tal vegada, ja no donar-ho tot com fet, i si s’aconsegueix, seria un gran i enorme pas com espectadors.

    M'agrada

  6. Malgrat les crítiques que poguin fer, crec que l’objectiu de tots aquests “falsos” documentals és abofetejar una mica les consciències, tan crédules a priori. Hi ha altres bons exemples, com: http://www.cracked.com/article_20585_6-famous-documentaries-that-were-shockingly-full-crap.html
    Bastants d’aquests els he vist i tots comparteixen el mateix esperit que el de l’Èvola. Fan trampa? Si, però perquè? La lliço és “no et creguis pas tot el que veus per televisió”

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s