Imaginaris i classificacions: com construïm el món amb les imatges?

Imatge PAC2La imatge escollida és obra del fotògraf Quim Dasquens[1]. Més endavant en comentaré la narrativa externa i el context.

Aquesta fotografia em va cridar l’atenció perquè defuig la representació del nu femení convencional com a dona estàtica, passiva, que s’ofereix al plaer de la mirada masculina. Em va semblar veure-hi una dona lliure, independent, amb les idees molt clares i segura de si mateixa, però amb un punt de nostàlgia.

Camina descalça per la platja allunyant-se de la càmera. Ens dóna l’esquena i, en no poder veure-li el rostre (absència d’expressió facial), hem de deduir les seves emocions per la posició corporal. Amb l’esquena recta i el cap mirant endavant sembla avançar serena, decidida. Potser recuperant algun record que té a veure amb la camisa d’home que cobreix el seu cos?

Aparentment no mostra interès envers la nostra mirada ni la del fotògraf (no necessita aquest “reconeixement” o el dóna per suposat?). Tot això fa que sigui una imatge amb cert misteri. No ens mostra el seu cos totalment nu però atrau la nostra mirada i ens desperta la curiositat…

Vaig enviar la fotografia a quatre persones (dos homes i dues dones) de diferents generacions però totes amb certa sensibilitat artística.

  • Cristina (54 anys)

Funcionària del cos administratiu de la Generalitat. Estudia Psicologia i està artísticament vinculada a l’àmbit de la poesia (escriptura, recitals, tallers, concerts…)

“A mi em sembla que és una noia que acaba d’estar amb la seva parella. Estan en un indret sols, apartats de mirades i han fet l’amor. Ara ella entra a l’aigua buscant refrescar-se o senzillament rentar-se. Ell la mira des d’on està encara ajagut i li fa la foto. El cos de la noia està mullat i traspassa la camisa d’ell. Imagino uns moments intensos començant a la sorra i acabant dins de l’aigua. M’ho fa pensar, el fet que entra tranquil·la sense moure gairebé l’aigua, que porta la camisa possiblement d’ell (li va gran, és d’home), i els cabells remoguts. I camina segura de que ell l’està mirant i li agrada.

També tinc sensació de que no fa fred, i de que és una tarda d’estiu.”

  • Jordi (43 anys)

Especialista en baixa tensió, electricista de formació i professió. Fa 23 anys que va de grup en grup cantant; també toca la guitarra i el baix. Amant del cinema, la música i el teatre.

“Doncs és una persona passejant per la platja, amb una camisa que no es seva (perquè li va llarga de mànigues), que acaba de fer un bany o s’ha banyat amb la camisa, i que passava tranquil·lament perquè segueix la platja (el mar) paral·lel al mateix i va caminant en direcció a unes roques, per lo tant no hi ha una sortida que es vegi. I segurament es una dona -per les cames (pel cabell no)-. La sensació és de relax seu i enveja meva.”

  • Maurici (36 anys)

Treballa en el departament de màrqueting d’una multinacional. Gestiona una empresa de projecció de vídeos de gran format.

“Estem davant una noia que viu davant la platja o que ha sortit de la casa d’algú que hi viu a fer un tomb. No sembla que porti banyador sinó una camisa que no és seva, no porta res que indiqui que ha vingut a banyar-se o que pensi fer res més que caminar. S’enfoca cap a una paret de roca on sembla que el camí s’atura per tant en breu donarà la volta. S’ha banyat amb la camisa o se l’ha posada sense eixugar-se de manera que no sembla voler anar massa lluny, una camisa no és una peça que la gent porti a la platja de manera habitual quan hi van a banyar-se.

La sensació és de calma i relax després d’una estona d’intenses emocions acompanyada d’algú. Un moment de gaudiment, de felicitat.”

  • Lina (53 anys)

Dependenta, caixera i responsable de la secció de perfumeria en un hipermercat. Li agraden les manualitats decoratives i la restauració de mobles. Gestiona un blog on mostra les seves creacions.

“És una imatge que transmet sensació de calma, tranquil·litat i llibertat. Pel mar, caminar per la sorra, la camisa blanca… Podria ser que necessités desconnectar de tot i trobar-se amb ella mateixa, aclarir els seus sentiments… o algo així”

El context dirigeix la nostra atenció a certs elements “significatius”:

  • El mar. El fet que la noia camini per la platja evoca el mite del naixement de Venus. Associem el mar a l’estiu, època de vacances. Culturalment també té un component romàntic i de llibertat.
  • La camisa d’home. La podem interpretar com un objecte simbòlic, una representació metafòrica de la masculinitat.
  • El color blanc. En la societat occidental és un color associat a la puresa.
  • Donar l’esquena. Aquesta posició ens nega la possibilitat d’observar el rostre. No podem “llegir” cap emoció en la seva expressió facial. Somriu? Està trista?

La posició i l’actitud corporal de la noia no segueixen els estereotips de la cultura audiovisual comercial. No és una dona passiva que s’ofereix a ser mirada, com si fos un maniquí, sinó que camina (està activa, en moviment) segons la seva pròpia voluntat (no interacciona amb ningú), allunyant-se de qui la mira. Seguint a Edmund Leach[2], això fa que la imatge sigui “diferent” gràcies al contrast per oposició amb la majoria de fotos de nus femenins. La diferència es troba en la manera com se’ns presenta la noia; la seva gestualitat corporal és part d’un missatge cultural segons Albert Schelfen[3]. Malgrat ens doni l’esquena i sembli absent, fins i tot així ens transmet una informació que varia segons la configuració mental de cada persona.

El fet de no estar completament nua també és significatiu; la camisa actua com a “vel” que separa la seva nuesa de la nostra mirada marcant un marge, una separació, i el color blanc evoca certa idea de puresa; la combinació d’ambdós elements fa pensar en el tema artístic de “Susanna i els vells”, som “voyeurs” d’un moment íntim, personal.

Referir-nos a mites com el del naixement de Venus o al de Susanna i els vells ajuda a donar significació a la imatge. Això és possible gràcies a que, com va analitzar el semiòleg francès Roland Barthes[4], el mite actua com un sistema de comunicació que engloba significant, significat i signe. Aquestes referències només tenen sentit dins un context cultural en el qual el significat del mite sigui socialment compartit i hagi esdevingut arquetípic. Són part d’una cultura que hem anat assimilant, tal com assimilem el llenguatge o la consciència nacional. Per això Margaret Mead[5] va donar tanta importància a l’acció del marc cultural: algú que no conegués ambdós mites o temes no podria entendre la referència o interpretar-la correctament.

En dues de les quatre persones la camisa ha evocat la masculinitat i la sexualitat. Curiosament, la peça que amaga la nuesa és la que desperta la fantasia eròtica (i no el cos nu). Berger comenta que la presència masculina suggereix allò que és capaç de fer o de fer-li a algú, el poder que pot exercir[6] En aquest cas la camisa actua com a metàfora d’aquesta “masculinitat activa” i ens fa imaginar possibles interaccions sexuals o sensuals que expliquen “l’estranya” presència d’una peça de roba masculina en un cos femení (En Maurici comenta que “una camisa no és una peça que la gent porti a la platja de manera habitual quan hi van a banyar-se”).

Una persona (Lina) ha suggerit que la noia sembla necessitar “trobar-se amb ella mateixa, aclarir els seus sentiments”, observació que podem relacionar amb Berger quan parla de l’autocontemplació femenina i el fet que a les dones “se les educa per a examinar-se contínuament”[7]. Una altra persona (Cristina) ha fet un comentari relacionat: “camina segura de que ell l’està mirant i li agrada”. Casualment, són paraules de les dues dones entrevistades, per tant potser sí que inconscientment (sobretot per efecte dels mitjans de comunicació de masses) tenim integrat aquest rol femení en la nostra configuració mental…

Després de les entrevistes em vaig posar en contacte amb en Quim per parlar de la imatge i saber-ne més. Em va explicar que la localització és una platja de Tarragona. La noia no és cap model professional sinó “una noia que volia una sessió per a ella de nu”.

Em va confirmar que aquesta noia és una persona “lliure i independent” i és va alegrar de la meva elecció perquè és una de les seves fotografies preferides de la sessió. Quan li vaig preguntar per la camisa em va confessar que és la d’ell i que la intenció era “cercar un punt d’home damunt la pell nua i humida”.

Així doncs, estem davant una representació visual de la dona que, sense deixar de prescindir de la masculinitat, no s’ajusta als tòpics fotogràfics d’un model mediàtic basat en els estereotips de l’imaginari convencional present en la comunicació audiovisual però evoca (sobretot en les dones) la idea subconscient de “subjecte de bellesa per a la contemplació”. Tan homes com dones coincideixen en experimentar una sensació de calma i tranquil·litat al observar la fotografia, potser per tractar-se d’un mar en calma. En general, els punts de vista són bastant semblants amb la única diferència que cadascú ha emfatitzat algun aspecte en concret.

Per tant, podem extreure dues idees principals: la nostra manera de mirar determina com interpretem el que veiem i, en conseqüència, aquesta visió ens provoca unes emocions concretes provinents del record d’experiències prèvies personals o dels estereotips socials i codis de representació estandarditzats integrats en el nostre imaginari social[8].

Convé recordar que el significat dels “elements significatius” comentats al principi pot variar molt segons la cultura i el context social, configurant un imaginari completament diferent.

Bibliografia

  • Berger, John (2000). Modos de Ver. Editorial Gustavo Gili.
  • Guarné, Blai. “Mirades intencionades. Representació i alteritat” A:  Imatge i cultura. Mòdul didàctic 3. Materials didàctics de la FUOC.

Selva, Marta; Solà, Anna. “L’imaginari. Invenció i convenció”. A: Imatge i cultura. Mòdul didàctic 2. Materials didàctics de la FUOC.

[1] http://www.quimdasquens.com/ – Quim Dasquens. Pàgina web personal.

[2] Blai Guarné. Mirades intencionades. Representació i alteritat, p. 20.

[3] Ibídem, p. 46.

[4] Ibídem, p. 33

[5] Ibídem, p. 44.

[6] John Berger. Modos de ver p. 26

[7] Ibídem, p. 26

[8] Marta Selva Masoliver; Anna Solà Arguimbau. “La imatge crítica des de les pràctiques artístiques” A: L’imaginari. Invenció i convenció, p. 42

Fonaments teòrics de la comunicació. Les escoles de comunicació.

 

  1. L’Escola de Chicago

L’objecte d’estudi d’aquesta escola (1915-1940) fou la ciutat de Chicago i el seu procés de transformació de ciutat mitjana a gran metròpoli, així com les característiques positives i negatives que això va comportar. A través de mètodes d’investigació empírica, entre altres l’observació participant, es va reprendre l’interès per la vida urbana i la visió dels considerats pares de la sociologia. També es va utilitzar, especialment, mètodes qualitatius com l’anàlisi de contingut, anàlisi del control, dels mitjans, de les audiències i dels efectes.

Entre les principals figures de l’escola destaquen Robert Park, Ernest Burgess i Louis Wirth. Park, com fa Simmel a Berlín, s’interessa pels patrons de consum, per com l’individu intenta mantenir la seva individualitat enmig dels processos de massificació, la tendència a l’homogeneïtzació i els patrons de distinció entre les classes socials[1]. Burgess percep la ciutat com un organisme en lluita per la supervivència i que evoluciona en el context d’un medi específic. Per ell, les zones de la ciutat són territoris que han de superar diferents etapes (de lluita, enfrontament i alteració) abans de l’equilibri. Aquest procés és degut a l’extensió i el creixement desmesurat de la ciutat, per això proposa un model de ciutat “ideal” formada per cinc àrees on l’habitatge es distribueix d’acord els ingressos de les persones que hi viuen. En canvi, Wirth s’interessa per la vida cultural i l’estil de vida dels sectors socials originats per la nova metròpoli, així com pels canvis en la manera d’establir les relacions socials.

L’Escola de Chicago destaca que, entre l’alienació i despersonalització de l’individu de la nova metròpoli, també cal tenir present el benefici que representen les associacions tàcites o manifestes entre persones amb interessos culturals comuns (per exemple, les comunitats d’immigrants o els joves de les classes treballadores), originant subcultures que reforcen el teixit social. L’interès principal d’aquesta escola és la tensió creada entre l’afirmació de la autoidentitat i la identitat com a ciutadania, com a part de la massa de la metròpoli.

El fet que la investigació es centri en les grans metròpolis, fa que sigui un model només vàlid en aquest context? Què passa en el món rural? Com acull aquestes transformacions?

  1. La Mass Communication Research

En el context de la Primera Guerra Mundial, Harold Lasswell estudia els efectes de la propaganda. Junt Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Levin esdevé el capdavanter dels estudis de comunicació basats en la psicologia i la sociologia que trobaran la manera d’explicar la comunicació de masses a partir del comportament de la població. El seu objectiu és esbrinar per quin mitjà la població és més susceptible de ser manipulada.

Lasswell és un dels pioners en l’estudi de l’efecte dels mitjans de comunicació, concretament, de l’ús dels mitjans i la publicitat durant la Primera Guerra Mundial i els seus efectes en la població[2]. Es centra en els aspectes polítics de la formació de l’opinió pública i l’anàlisi de les enquestes electorals, arribant a identificar la propaganda com el mitjà de més eficàcia per aconseguir que el públic s’adhereixi a un projecte polític. Segons ell, els mitjans han de servir per a “gestionar” l’opinió pública (no per a manipular-la). Encunya el terme de l’agulla hipodèrmica, teoria de paradigma conductista que considera l’audiència com un receptor passiu, obedient i fàcilment manipulable, incapaç de detectar el missatge que la propaganda “injecta”[3]. A ell també li devem el model que defineix l’estructura i les funcions de la comunicació, deixant pas a la teories funcionalistes i superant el determinisme conductista.

Paul Lazarsfeld comparteix interès amb Lasswell però es centra en la influència del mitjà radiofònic. Les seves investigacions tenen lloc en el marc dels conflictes internacionals del moment, recollint dades a partir de les enquestes i l’observació participant, i aplicant diferents mètodes quantitatius com l’analitzador de programes o la màquina de perfils, capaços de mesurar l’impacte en les reaccions dels oients a través de la pulsació de botons de colors. Lazarsfeld defensa la teoria dels efectes limitats, considerant que les persones receptores són usuàries actives dels mitjans segons el seu gust. Per ell, el més important és l’entorn en que es transmet un missatge, tenint en compte que la posició activa de les persones receptores permet establir retroalimentació. A més de ser l’autor de la teoria del doble flux, realitza importants aportacions metodològiques com l’interès per convertir els fets socials observats en resultats matemàtics.

Aquest corrent destaca per preocupar-se tant de les reaccions de les audiències com per l’interès en descobrir quin és el mitjà de comunicació més influent.

  1. La teoria de la informació

Aquesta teoria sorgeix de la col·laboració entre els matemàtics Claude Shannon i Warren Weaver. El seu objectiu era analitzar l’eficàcia de la informació i establir mesures quantitatives sobre la capacitat dels diferents sistemes per transmetre, emmagatzemar i processar una informació. És a dir, un intent de descobrir les lleis matemàtiques de la informació i establir una mesura quantitativa mínima que reduís la incertesa del missatge[4]. Segons Shannon, l’ús de la funció logarítmica aplicada a la comunicació presenta avantatges com la utilitat, una major proximitat a la intuïció i que és matemàticament més convenient.

La teoria de la informació considera que per haver-hi una comunicació fidel i eficaç cal tenir en compte cinc elements: una font d’informació que produeixi el missatge, un transmissor o canal d’emissió, un descodificador que reconstrueixi el missatge per mitjà de signes i una destinació o persona que rebi el missatge. També cal considerar el soroll, aquells elements que interfereixen en la transmissió del missatge. Norbert Wiener, professor de Shannon, introdueix el terme entropia en la comunicació, entesa com la desorganització d’un sistema d’informació. Per Wiener, una societat basada en la informació ha de fer que aquesta circuli; si l’entropia, entesa com el desordre, caos informatiu, embargament de notícies, desigualtat d’accés a la informació avança la societat retrocedirà.

Degut a la seva linealitat, aquest model serà l’origen de moltes discussions teòriques entre els comunicòlegs. A més, presenta la comunicació com un procés sense context ni història, no té presents a les persones com a protagonistes de la comunicació (només es centra en els aspectes mesurables) i no dedica atenció als elements psicosocials propis de la perspectiva social de la comunicació, com poden ser les interaccions, influències, emocions, percepcions… És una teoria de la transmissió purament tècnica[5].

Wilbur Schramm destaca els elements positius de la comunicació massiva en relació al manteniment de la pau, el desenvolupament i la democratització del coneixement, al oferir models a les societats menys desenvolupades. Però també parla dels efectes perniciosos derivats dels abusos dels sistemes controlats per l’empresa privada. El seu model té en consideració els processos socials (font i destinació han de compartir el codi) i la comunicació interpersonal, però no aprofundeix en les relacions ideològiques o de poder que poden influir en el procés de comunicació. D’altra banda, ell i el seu deixeble David Berlo són dels primers teòrics en analitzar els processos de comunicació sense la influència d’altres disciplines com la sociologia. També se li reconeix el fet d’investigar els efectes de la comunicació massiva, els seus problemes i implicacions ètiques en la professió periodística.

Al anys setanta, Melvin DeFleur presenta una versió del model de Shannon on afegeix la retroalimentació i introdueix la idea que la comunicació està formada per dos subsistemes, un de producció i un altre de recepció, que impliquen una complexa xarxa d’actors amb diferents funcions. En la seva teoria de la dependència dels mitjans parla de la relació entre els mitjans com a emissors i la societat com a receptora. Abraham Moles, seguint a Shannon i Wiener, proposa “l’ecologia de la comunicació”, consistent en la interacció de diferents organismes en un àmbit determinat que es mou en dues branques: una vinculada a l’ésser individual i l’altra amb l’organització dels sistemes de relació entre les persones i els seus missatges en llocs com arxius i biblioteques. Ambdós intenten resoldre la poca atenció al context psicosocial que presentava la teoria original.

  1. L’escola de Frankfurt i la indústria cultural

Fundada el 1924 pel filòsof Max Horkheimer i Friedrich Pollock, el nucli fort d’aquesta escola estava format per una desena d’acadèmics marxistes exiliats als Estats Units que, junt altres professionals de les ciències socials, es converteixen en una veu crítica disposada a realitzar investigacions on s’uneixi la part teòrica amb la investigació empírica. Als anys trenta desenvolupa una aproximació crítica i transdisciplinària a la cultura i els estudis de comunicació, combinant l’economia política, l’anàlisi de contingut i l’estudi dels efectes socials dels mitjans. El 1947 Horkheimer i Adorno publiquen el llibre on apareix oficialment el concepte d’indústria cultural relacionant el procés d’industrialització i la massificació de la cultura que es produeixen sota cànons comercials. Ambdós rebutgen la intervenció de la tècnica i la comercialització de les diferents formes de l’art que converteixen la cultura en mercaderia.

Per aquesta escola, la cultura de masses i els mitjans de comunicació són importants agents socialitzadors i intermediaris amb la política, a més d’institucions amb efectes socials, polítics, culturals i econòmics, per això n’estudien el seu paper polític i com a forma d’integració de les classes treballadores en les societats capitalistes[6]. També s’interessa per la relació entre la cultura i la tecnologia, com a gran força de producció, organització i control social. Per a Herbert Marcuse la tecnologia és un instrument de control i dominació, un mode de perpetuació i organització de les relacions socials i acusa als mitjans de comunicació de ser generadors de falses necessitats de consum que instrumentalitzen a l’individu. Jürgen Habermas, en la seva anàlisi sociològica de la cultura de masses, observa una transició de l’esfera pública liberal a una esfera pública (situada entre els interessos públics de la societat i els interessos privats de l’estat) dominada pels mitjans. És en aquesta esfera pública on apareix l’opinió pública entesa com la manifestació per part de la població dels seus interessos i necessitats, fenomen que influeix en els polítics a l’hora de prendre decisions i en la recerca del suport popular.

L’Escola de Frankfurt destaca per la seva transversalitat, el seu caràcter crític i per estudiar la influència dels mitjans de comunicació en relació als canvis socials i d’organització tan política com econòmica.

  1. Els Estudis Culturals

Corrent teòric nascut a la Gran Bretanya de la dècada dels seixanta, vinculat políticament amb el neomarxisme i la Nova Esquerra, que converteix el concepte de cultura en el seu eix central amb intenció de respondre a les definicions elitistes. Els investigadors d’aquesta escola analitzen els continguts dels mitjans de comunicació, la seva càrrega ideològica (implícita i explícita) i què representa per a les classes obreres, així com la importància de les manifestacions pròpies. Els mètodes etnogràfics dels Estudis Culturals inclouen els estudis de gènere i els relacionats amb la “raça” com a construcció social, fent èmfasi en les relacions de poder establertes al voltant d’aquests conceptes i el seu paper en l’organització i les pràctiques socials. La crítica al poder patriarcal és l’objectiu del feminisme i els estudis dels mitjans de comunicació l’espai a investigar, analitzant la imatge de la dona que transmeten.

Durant la dècada dels setanta, Stuart Hall estudia la recepció dels mitjans de comunicació, establint una relació de reciprocitat entre el processos de codificació i descodificació per tal que hi hagi comunicació. A partir d’aquí descriu tres tipus de lectura del discurs televisiu (dominant, negociada o oposicional) segons l’acció de l’espectador respecte el missatge. Aquest estudi suposa una discussió sobre el circuit cultural i com s’articulen les etapes de producció i consum per tal de produir significat. Per la seva part, David Morley analitza la relació entre la televisió (considerada mercaderia o objecte de consum) i els televidents, considerant-los una audiència consumidora activa que interpreta el contingut dels mitjans segons un fons d’expectatives originades a partir d’experiències pròpies, l’educació, el context social i familiar.

Aquest corrent teòric contempla una major pluralitat social i atenció a la diversitat respecte l’Escola de Frankfurt, aprofundeix en el sentit i significat dels processos comunicatius dins context dels mitjans de comunicació i les subtils relacions de poder que representen o perpetuen.

  1. L’estructuralisme

Corrent teòric basat en els cursos de lingüística de Ferdinand de Saussure a la Universitat de Ginebra. De Saussure planteja la llengua com a “institució social” i n’estudia els signes socials (ciència que anomenarà semiologia). Seguint aquesta línia, el 1964 Roland Barthes defineix la semiologia com l’estudi de qualsevol tipus de sistema de signes, basat en quatre seccions: llengua i paraula, significant (part perceptible dels missatges i continguts emesos pels mitjans de comunicació, l’aspecte físic) i significat (contingut transmès per mitjà del significant, el concepte mental), sistema i sintagma, denotació ( relació entre significant i significat) i connotació (significat associat que evoca l’objecte). A partir de l’anàlisi estructural dels relats[7], Barthes destaca la importància del desenvolupament dels mitjans massius de comunicació, la seva implicació en els ritus socials i la transmissió de mites contemporanis. A partir de l’anàlisi de la mitologia i el parentiu, Claude Lévi-Strauss estudia els sistemes de signes i els seus significats amb especial interès pels significats culturals.

La vocació interdisciplinària d’aquest mètode i la seva versatilitat epistemològica fa que la seva delimitació sigui incerta i controvertida convertint-lo en víctima i beneficiari del seu objecte d’estudi[8].

  1. L’escola de Toronto i la societat de la informació.

Els anys setanta es desenvolupen eines amb finalitats militars i d’ús per a la indústria aeroespacial que ultrapassaran els usos restringits i passaran a ser utilitzades en la vida quotidiana. La seva evolució donarà lloc a les noves tecnologies de la comunicació (TIC). Aquesta escola estudia la influència dels mitjans de comunicació més enllà del fet comunicatiu i anomena “determinisme tecnològic” a la influència social dels mitjans, considerant-los extensions de l’ésser humà.

Marshall McLuhan introdueix el concepte de mitjans freds i calents, considerant mitjà calent el que proporciona molta informació amb un mínim de participació del receptor i el fred aquell que demana molta participació i dóna una quantitat baixa d’informació. Daniel Bell introdueix el concepte de “societat de la informació”, anticipant la importància per al nou model d’economia de les tecnologies basades en el coneixement. A finals dels noranta aquest concepte evolucionarà ràpidament al de “societat del coneixement”, ja que informació no és sinònim de coneixement. Manuel Castells analitza l’impacte social i cultural d’internet; la seva crítica a la desigualtat en l’accés a les xarxes és el que es coneix com a fractura digital. Castells també introdueix el concepte de l’espai dels fluxos i considera que cal construir ponts entre aquest i l’espai de llocs on s’articula la vida quotidiana. Per ell la tecnologia de la informació, la seva capacitat d’adaptació i el seu ús són factors decisius de generació i accés a la riquesa, el poder i el coneixement. El consum i ús de certs béns té a veure amb la informació prèvia de la persona i la seva manera apropiada i natural de consumir-los. D’aquesta manera, segons Castells, la societat es transforma en una societat interconnectada organitzada per mitjà de la tecnologia, la producció dels coneixement, les TIC i la comunicació simbòlica.

L’aparició de les TIC suposa un gir en els mitjans de comunicació tradicionals, canviant la seva manera de fer i les rutines periodístiques, ja que els continguts s’han d’actualitzar constantment i suposen un increment de la càrrega laboral dels professionals. El consum de productes culturals fora de la jornada laboral o d’estudi suposa que la seva competència s’estengui més enllà de l’àmbit cultural arribant al mercat del lleure en forma de béns i serveis relacionats amb l’entreteniment i el temps lliure. Tot això representa una disminució de la qualitat de la informació a favor de la immediatesa.

L’Escola de Toronto, malgrat ser molt específica (recordem la fractura digital), estudia un fenomen d’afectació gairebé global i amb incidència en múltiples aspectes de la vida sociocultural i econòmica.

[1] Patricia Castellanos Pineda. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 10.

[2] Ibídem, p. 17.

[3] Miquel Rodrigo Alsina; Anna Estrada Alsina. “Les primeres teories: teoria de l’agulla hipodèrmica”. L’estudi de les teories de la comunicació i la informació.

[4] UNAD – Universidad Nacional Abierta y a Distancia. Las teorías de la información y la comunicación.

[5] Ricardo López Pérez . “Crítica de la Teoría de la Información: Integración y Fragmentación en el Estudio de la Comunicación” . Cinta moebio 3, 1998, p. 5

[6] Castellanos. Fonaments teòrics de la comunicació, p. 21

[7] Ricardo García Murillo. “Entre el estructuralismo y su post: modelos de significación en Roland Barthes” BAJO PALABRA. Revista de Filosofía, II Época, Nº 4 (2009), p.300

[8] Ibídem, p.298.

Bibliografia

Projecte de recerca: Cervell i aprenentatges

El nostre cervell és com un ordinador?

Per les seves funcions i complexitat, sovint es compara el cervell humà amb un ordinador però aquesta comparació no és la més encertada. Podríem dir que el nostre cervell té “vida pròpia”, autonomia i sentit comú perquè no li cal programació externa: integra per comprensió natural el sentit del món físic i social. En canvi, els ordinadors encara no tenen prou consciència com per “anar a la seva”, independentment de la nostra voluntat tal com fa el cervell. I és que aquest òrgan ens provoca alguns mals de cap quan, per exemple, no hi ha manera d’aconseguir recordar quelcom, ens costa memoritzar una llista o comprendre els nous conceptes que estem aprenent a classe. Cervell, memòria i aprenentatge tenen relació amb l’atenció i la concentració tant com amb les emocions, records, experiències prèvies i la nostra interacció amb el món que ens envolta.

Com funciona el nostre cervell?

Però per entendre aquesta relació primer cal conèixer com funciona el nostre cervell. Aquest òrgan és tan “llest” que, conscient de la gran quantitat d’energia que requereix el seu funcionament, es mou per la llei del mínim esforç (o la de la màxima eficiència). Aprendre és un procés que requereix reflexió però la “missió” del cervell és, precisament, evitar “perdre temps” en reflexions. Per tant, quan repeteix habitualment una tasca l’automatitza de manera que no ens haguem d’esforçar en pensar què hem de fer i com fer-ho, un recurs molt útil a l’hora de sobreviure i evitar saturar-nos davant la multitud de situacions i estímuls als qual ens enfrontem durant el dia. De fet, el nostre cervell no està configurat per recordar allò que hem d’aprendre en el món modern: no li agrada guardar informació cognitiva moderna, prefereix la informació orgànica. La nostra ment optimitza les qualitats que asseguren l’adaptació i la supervivència[1] connectant la informació rebuda amb la que ja té. És a dir, la funció natural del cervell no és emmagatzemar grans quantitats d’informació sinó fer previsions i simular un futur sense que nosaltres en tinguem consciència.

Per què ens costa recordar?

Malgrat el nostre cervell sigui tan eficaç a l’hora de reunir i processar la informació rellevant, per tal de determinar quina és la conducta adaptativa idònia a les circumstàncies o el context, no representa fidelment la realitat. El seu enfocament és flexible i capaç de compensar la manca d’informació o la poca qualitat de la disponible. De fet, només li interessa el resultat de la comparació entre el què ha passat i ha viscut anteriorment, doncs reacciona segons les experiències anteriors. Aquests records de vivències i experiències representen una valuosa informació que queda registrada en el teixit nerviós i esdevé un aprenentatge, entès com la modificació d’una conducta a conseqüència de l’experiència passada. Però, insistim, la nostra capacitat d’adquirir i retenir informació (la nostra memòria) no és fiable perquè no reprodueix exactament allò percebut o viscut, sinó la impressió (o l’emoció) que ens ha causat aquest fet. I arribem al motiu pel qual, malgrat els dos tinguin memòria, comparar el nostre cervell amb un ordinador no és encertat: accedim i recuperem records com a resposta a una necessitat generada internament, no com a resposta a una ordre externa aliena. El nostre cervell decideix quina informació és útil tenint en compte el context de les nostres activitats en curs: emmagatzemem i recuperem informació perquè és un prerequisit per tal de resoldre problemes. El fet de “recordar” és un mitjà per aconseguir un fi concret i no la finalitat de la memòria. Som una espècie sense capacitat per al record durador, però això ens és útil perquè ens permet prendre decisions sense haver de requerir l’ús de la lògica precisa davant una àmplia gamma de situacions. És a dir, ens permet adaptar-nos molt ràpidament als nous desafiaments.

Com funciona la memòria?

Quan volem recuperar un record sovint diem “deixa’m fer memòria”. La memòria és la funció més important de qualsevol sistema nerviós i constitueix una rèplica de com el cervell experimenta la realitat. O sigui, la memòria no és un reflex fidel de la realitat sinó que emmagatzema l’efecte dels successos diaris que tenen lloc en el cervell, el sentit de les emocions que aquests desperten, etc. Però els nostres coneixements previs i les memòries emmagatzemades poden donar lloc a distorsions, influenciant en l’emmagatzematge de nous coneixements i successos. Això és degut al fet que els diferents aspectes de l’experiència s’emmagatzemen en diferents llocs del cervell i són moltes les parts del mateix que intervenen en la reconstrucció d’allò viscut. També cal tenir present la tendència estereotípica del cervell, la distorsió de la informació entrant per tal d’adaptar-la a les creences actuals sobre el món i emmagatzemar-la classificada en determinades categories associades a creences o sensacions fonamentades en l’estereotip. Això significa que interpretem la informació de manera que encaixi en un esquema preconcebut sobre el món o la nostra persona. L’hemisferi esquerre del cervell (encarregat de processar el llenguatge i elaborar la informació verbal) sempre procura elaborar una explicació “coherent” segons uns esquemes o estereotips. Aquesta part concreta del cervell s’encarrega de la interpretació de la informació per reconciliar el coneixement passat amb el recent i, així, crear noves idees sobre el món que ens envolta.

Per què la memòria no és fidel a la realitat?

Quan recordem un fet passat el record està format i influenciat per l’actitud cap aquest fet o situació, de manera que les nostres expectatives i desitjos tenen més importància que la realitat. A més de la relació que hi ha entre la força dels continguts de la memòria i les emocions que es poden despertar en experimentar una determinada situació, també cal tenir en compte la distorsió que pot provocar la memòria inconscient, implícita i amagada, al tenir influència sobre les nostres percepcions, creences, sentiments, pensament i accions. Aquesta distorsió és típica perquè el cervell té tendència a omplir  els buits de la memòria absent amb confabulacions, és a dir, informació falsa però aspecte de realitat convincent.

Quins tipus de memòria hi ha?

Podríem definir la memòria com l’accés conscient al passat, la capacitat de emmagatzemar informació útil i recuperar-la en determinades circumstàncies de manera que sigui útil segons el moment. Hi ha diferents tipologies de memòria segons el contingut i la durada del record. Segons el contingut podem parlar de la memòria declarativa o explícita i la implícita o no declarativa, basada en les estructures cerebrals ja formades al néixer i disponibles al llarg de la vida. Segons el temps que duri l’emmagatzematge parlarem de memòria explícita, la que manté el record de les informacions rebudes i les nostres experiències íntimes i la memòria implícita, que fixa aprenentatges inconscients o adquirits lentament i on no intervé el raonament, com poden ser els propis dels reflexos condicionats i la conducta emocional intuïtiva. Segons la quantitat d’informació emmagatzemada hi ha la memòria a curt termini (molt limitada en temps i volum de informació) i la memòria a llarg termini, que permet guardar una gran quantitat d’informació i es pot mantenir viva en el cervell durant la resta de la vida.

Qui o com es decideix quina informació hem de conservar i quina oblidar?

Decidir quina informació hem de conservar i quina convé oblidar és la tasca de l’hipocamp, l’òrgan del cervell que ordena la informació i decideix quina cal conservar per sempre i quina oblidar. Com es transmeten els records? Aquesta és la funció dels neurotransmissors, les substàncies químiques que les neurones utilitzen per comunicar-se entre elles i que estan implicades en la consolidació de la memòria.

Quina és la importància de les emocions?

Les experiències aïllades i sense emocions tenen poc futur en el nostre cervell[2] ja que com més neurones implicades, més durador i fàcil és evocar el record i com més emocions i vivències relacionades, més probable és recordar-lo. Si ens centrem en l’aprenentatge no podem passar per alt el paper de les neurones mirall, doncs són les que ens permeten imitar les accions dels altres individus. Aquestes neurones tenen la capacitat de copiar i reproduir en el nostre cervell moviments i conductes, ens ajuden a fer i entendre les accions, les intencions i el significat social de les emocions i el comportament, a més d’intervenir en processos com l’empatia. Si aprenem i memoritzem és gràcies a la neuroplasticitat, denominació que engloba processos tals com la remodelació de sinapsis, l’extensió de les prolongacions neuronals, la formació de noves sinapsis, la potenciació a llarg termini o manteniment de l’activitat sinàptica durant llargs períodes de temps i, fins i tot, la formació de noves neurones[3].

Quina relació hi ha entre emoció, memòria i aprenentatge?

Alguns components del sistema nerviós canvien amb l’aprenentatge, com és el cas de la força de les connexions sinàptiques que es veuen permanentment reforçades al créixer noves terminals actives. El cervell necessita temps per passar la informació del format efímer (memòria a curt termini) a estable (memòria a llarg termini). Això requereix una pràctica repetida amb períodes de descans. Un cop consolidat, l’aprenentatge queda inscrit en el cervell durant setmanes.

Aprenem quan passem de la memòria a curt termini, en la qual no es produeix cap tipus de canvi funcional ni modificació de les connexions sinàptiques, a la memòria a llarg termini, on es produeix la síntesi de noves proteïnes que permeten formar noves connexions entre cèl·lules nervioses. Per tant, aprendre implica un canvi estructural. Els canvis provisionals de la memòria a curt termini es transformen en canvis estructurals i persistents amb la construcció de noves terminals sinàptiques. Això és possible gràcies a la plasticitat neural que permet l’adaptació del cervell segons l’ús que se li dóna. També s’ha demostrat que la informació relacionada amb un esdeveniment amb forta càrrega emocional s’emmagatzema directament a la memòria de llarg termini gràcies a l’amígdala, responsable de la memòria emocional relacionada amb la por, l’angoixa i el dolor. En voler memoritzar una informació fem servir la memòria de treball, crucial per a la realització de tasques complexes i accions determinades, però només capaç de retenir la informació per poc temps i per ús general. La repetició permet l’emmagatzematge  a la memòria a llarg termini.

Quina és la funció dels gens?

Tot aprenentatge depèn del gen que controla la comunicació entre les cèl·lules de la memòria i l’hipocamp: el gen NR2B. Però hi ha altres gens importants per a la memòria: el CREB activador i el CREB repressor. El primer estimula la formació de noves connexions entre neurones, necessàries per a la memòria a llarg termini. El segon evita la formació de nous records i actua com a filtre de la informació inútil. Els científics estudien la hipòtesi que en el cervell tenim una quantitat fixa de CREB activador que limita allò que podem aprendre a cada moment i que quanta més quantitat de proteïnes CREB circulant pel cervell més ràpida és la formació de records a llarg termini; per això és necessari descansar i així recuperar la quantitat de CREB activadors[4].

Per què és important la reflexió?

El cervell tria pragmàticament. Si no es reflexiona molt sobre quelcom és probable que no s’hagi d’utilitzar de nou i, per tant, no cal recordar-ho. Això significa que eliminem la informació repetitiva i que la memòria és el record d’allò en el que s’ha reflexionat. Dedicar atenció a una cosa permet fixar-la temporalment a la memòria de treball i recordar-la. La forma en que pensem l’experiència determinarà si la informació s’emmagatzema en la memòria a llarg termini. Tota la nova informació entrant es registre a l’hipocamp, que també s’encarrega de la generació de record per al futur. Però quan experimentem i aprenem s’estableixen connexions noves i aviat apareixen els sistemes de fatiga. A partir dels trens minuts d’activitat contínua un cervell poc entrenat a l’aprenentatge necessita un descans. Per això són importants les emocions que fan plaent l’experiència i l’aprenentatge: ens ajuden a mantenir l’atenció. Aprendre també requereix un esforç perquè el cervell sempre procura estalviar el màxim d’energia; es resisteix a canviar i té tendència a mantenir només les connexions imprescindibles, les que ens ajuden a sobreviure[5].

Com influeix l’entorn?

Quan a una persona li costa poc aprendre ho atribuïm al fet que és intel·ligent. Però tothom ho és o ho pot ser més, doncs la intel·ligència general és mal·leable i pot evolucionar gràcies a l’esforç i el treball constant. El patrimoni genètic influeix en la nostra intel·ligència orientant-nos cap a un entorn però l’ambient també és important, ja que un entorn més complex obligarà al pensament abstracte i a resoldre problemes desconeguts. Dit d’altra manera, la genètica influencia lleugerament en la nostra intel·ligència però la desenvolupem gràcies a l’entorn. Les experiències viscudes, a partir d’escollir una o altra activitat en funció de les nostres preferències, tindran un fort impacte en les nostres capacitats intel·lectuals a llarg termini.

Podem millorar la nostra intel·ligència?

Sabem que la intel·ligència creix quan aprenem coses noves, que per aprendre cal treball constant i esforç per a progressar i superar-se, i que això requereix superar reptes estimulants, exercicis difícils. És important convèncer a l’alumnat que la intel·ligència es pot desenvolupar i millorar, tant com fomentar la confiança en les seves pròpies capacitats, per això cal que entengui que hi ha diferents nivells de capacitats segons el tipus de tasca a desenvolupar. També és important felicitar i avaluar l’esforç, entès com la progressió resultant del treball constant, i no les capacitats cognitives. Cada persona té tendència a un estil cognitiu, a una manera de reflexionar i aprendre. Es pot presentar el contingut de maneres diferents per tal d’adaptar-lo a l’estil de cada alumne però no s’ha demostrat que utilitzar el mètode preferit ajudi a comprendre millor i retenir la lliçó[6].

Com hauria de ser l’aprenentatge acadèmic?

L’aprenentatge acadèmic hauria d’estar orientat a millorar la nostra intel·ligència, la capacitat de comprendre el nostre entorn i adaptar-nos-hi. Això significa que caldria orientar l’ensenyament a la comprensió d’idees complexes, l’ús de diferents mètodes de raonament i a la resolució de problemes a través de la reflexió. Tot això en un entorn favorable al debat, a l’intercanvi d’idees i al pensament crític que posés en dubte o qüestionés els esquemes mentals de l’alumnat, acostant-lo progressivament a l’assimilació dels conceptes propis de la disciplina i afavorint-ne la integració natural al fer-ne ús en diferents situacions acadèmiques i socials emocionants que suposin un repte satisfactori.

Quina influència poden tenir les TIC en tot aquest procés?

L’ús d’ordinadors és mentalment estimulant i contribueix a evitar el deteriorament mental, els videojocs aporten beneficis cognitius i socials. A més, segons el psicòleg cognitiu Tom Stafford, podria ser que la navegació per la xarxa ajudés a millorar la nostra capacitat de processar informació abstracta[7].

 

 

Bibliografia

  • Bain, Ken (2006). El que fan els millors professors universitaris. València. Publicacions de la Universitat de València.
  • Campàs, Joan. “Ensenyament i aprenentatge en humanitats. Reflexions teòriques”. A: Didàctica de les Ciències Socials i les TIC. Mòdul 1. Materials didàctics de la FUOC.
  • Campàs, Joan. “Mite: Google et tornarà estúpid, boig, o ambdues coses”
  • Campàs, Joan. “Som les nostres connexions. La memòria”.
  • Campàs, Joan. “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. (Adapt) Willingham, Daniel T. (2011). Per què als nens no els agrada anar a l’escola?: les respostes d’un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l’aula. Barcelona. Graó. (Col. Micro-macro referencies,16).
  • Kaku, Michio (2014). “El cerebro de Einstein y el incremento de la inteligencia” A: El futuro de nuestra mente: el reto científico para entender, mejorar, y fortalecer nuestra mente. Barcelona. Debate.

 

[1] Joan Campàs. “Som les nostres connexions. La memòria” Pàg. 9

[2] “Som les nostres connexions. La memòria” Pàg. 5

[3] Ibídem. Pàg. 8

[4] Joan Campàs. “Som les nostres connexions. La memòria”. Pàg. 26

[5] “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. Pàg. 2.

[6] “Sobre la intel·ligència: per què els fills no hereten la intel·ligència dels pares”. Pàg. 12.

[7] “Mite: Google et tornarà estúpid, boig, o ambdues coses” Pàg.3

Anàlisi intertextual d’un producte cultural sorgit a la xarxa: el fòrum “Bajistas Online- BOL”

 

BOL_offlinePàgina principal del fòrum

<http://www.bajistasonline.com/foro-bajistas-online/index.php&gt;

 

Els fòrums d’Internet, com a eina de comunicació en grup, permeten llegir i escriure missatges compartits relacionats amb un tema central i subtemes organitzats per categories. Faciliten la comunicació i l’intercanvi d’idees, opinions, etc. En el cas que ens ocupa, analitzarem un fòrum dedicat a un instrument musical (el baix elèctric) i tot allò relacionat (Consells-preguntes, compra-venda, promoció de negocis i/o músics-grups…). Bajistas Online -en endavant BOL- destaca per ser un fòrum molt plural i amb un caràcter desenfadat que de vegades no tothom entén o accepta.

Seguint la fase culturalista de Richard Hoggart, Raymond Williams i E.P Thompson[1], a BOL hi trobem moltes traces de la vida quotidiana en els comentaris de les persones usuàries: ens parlen de la seva feina, del seu negoci, de la família, dels seus progressos personals amb el baix, de dubtes tècnics, gustos musicals (i culturals en general), preferències de marques, etc… Això permet crear una certa identificació i cohesió, segons afinitats, tot a través del text. Hem comentat que BOL és un fòrum desenfadat (però rigorós) que fa servir signes i llenguatges “propis” amb un significat molt específic dins del grup. Hi ha certs “rituals de benvinguda” en forma de comentaris i imatges que no sempre són ben rebuts. Per tant, llegir el fòrum abans de participar-hi ajuda a conèixer aquest context, realitzar una correcta recepció del mateix i poder integrar-s’hi amb humor. Això ens remet a la idea de treballs estructuralistes com Encoding/Decoding de Stuart Hall segons el qual “cada text defineix els seus significats d’acord amb el seu context, per mitjà d’un procés col·lectiu de construcció del sentit”[2] és a dir, l’estructura textual de BOL és una lectura negociada que reclama un coneixement del context per a una correcta recepció i comprensió del mateix. Seguint a Jean Baudrillard[3], una bona recepció és imprescindible per tal d’entendre el significat de les implicacions simbòliques dels signes, els rituals i les seves connotacions dins el text del fòrum. En cas contrari, i com ha succeït més d’un cop, hom abandona el fòrum degut a la mala recepció i comprensió d’aquests.

Tuno
“Tuno pandaretero” del fòrum BOL

Per exemple, és tradició que quan es presenta una nova persona usuària se li demani que pengi una foto del/s instrument/s i equip musical que fa servir. Aquesta foto s’ha de fer damunt el llit i, seguint la broma, el que més es comenta és l’edredó, els coixins o qualsevol altre objecte de decoració que aparegui en la imatge. Se li diu que no és baixista fins que ho demostri amb la foto i mentrestant és sospitós de ser un “410” (Guitarrista, teclista o, el que és pitjor: cantant) i se l’amenaça amb el “tuno panderetero” (existeixen altres “personatges” del fòrum creats per a expressar idees o conceptes)

Així doncs, en el fòrum observem els valors d’ús, canvi, signe i símbol presents en la societat.

Seguint a Michel Foucault, és el llenguatge allò que permet crear coneixement. El discurs construeix, defineix i dóna significat a objectes i pràctiques socials. La capacitat de comprendre i controlar aquest discurs permet dur a terme els processos d’acció social[4]: no podrem interactuar satisfactòriament dins BOL si abans no hem integrat el seu llenguatge específic com a fòrum i n’hem fet una correcta interpretació. Només les persones que aconsegueixen implicar-se amb BOL a través de la bona recepció del text arriben a desenvolupar una identitat que els permet convertir-se en “bolean@s”. Seguint a Benedict Anderson, BOL és una comunitat imaginada[5]. La creació d’un vincle amb el fòrum només és possible si, un cop integrat el discurs textual, passem a ser-ne part activa (productora de nous missatges) i ens atrevim a viure aquesta experiència imaginària compartida. Aquests vincles imaginaris, segons Althursser[6], conformen una ideologia entesa com a relació que dóna la identitat necessària per al funcionament de l’statu quo (en el nostre cas, aquest statu quo és el de “bolean@” o “boler@s”).

heinekenbol
Logo de BOL

Seguint a Gramsci[7], BOL es manté com a comunitat imaginària gràcies a l’efecte de l’hegemonia. Les persones que en formen part han arribat a un consens fruit de la seva implicació al fòrum: la seva predisposició les converteix en subjectes i productores de significat. Malgrat la llibertat de participar activament (autonomia del públic), en tot fòrum hi ha uns límits, unes estructures (normes o mecanismes) que condicionen i limiten la capacitat d’acció determinant quins comportaments o discursos són acceptables i quins motiu de rebuig[8].

 

Com a producte cultural, de BOL se’n deriven altres productes i subproductes: s’ha creat una pàgina de Facebook dedicada al fòrum[9], es fan trobades en grup, s’han estampat samarretes i xapes amb el logotip, algunes de les persones usuàries s’han animat a crear negocis relacionats amb el baix elèctric (mecànica electrònica, lutiers, baixos a la carta…) o fins i tot s’ha arribat a realitzar algunes accions solidàries, a més de celebrar conjuntament les dates i festivitats més importants: el fòrum canvia d’aspecte segons l’època de l’any, és fan regals “d’amic invisible”, es feliciten aniversaris, naixements, unions matrimonials…

Tot seguit, analitzarem BOL seguint els moments en la producció cultural dins el circuit de la cultura.

  • Des del punt de vista de la producció i el consum, BOL és un fòrum, una aplicació web organitzada en categories que permet discutir, compartir i difondre idees a través de comentaris escrits. Segons cada fòrum hi ha categories públiques, visibles per a tothom, i altres que només s’hi té accés a partir de previ registre. Normalment en la majoria cal registrar-se per a poder deixar-hi comentaris, com és el cas de BOL.
Seccions1
Mostra de l’argot de BOL

 

  • Des del punt de vista de la regulació, és un fòrum dedicat al baix elèctric i tot allò relacionat però obert a altres tòpics generals. En el moment de registrar-s’hi s’estan acceptant les normes d’ús que es poden consultar en el seu “tema” corresponent. Les persones encarregades de l’administració i moderació poden amonestar (i expulsar) la persona que no segueixi les normes del fòrum. Això fa que, més enllà del contingut estrictament dedicat al baix elèctric, hi hagi un significat ètic amb intenció de promoure un ambient agradable de concòrdia i respecte, malgrat el discurs divertit que caracteritza BOL i el seu context virtual.

 

  • Des del punt de vista de la identitat, BOL té un marcat discurs identitari, amb argot propi i significacions específiques que exigeixen conèixer i entendre el context discursiu d’aquest fòrum. Un detall peculiar, l’aspecte cromàtic de la interfície principal canvia en el moment d’accedir al fòrum com a persona usuària registrada.
BO_online
Aspecte del fòrum un cop iniciada la sessió

 

  • Des del punt de vista de la representació, la comunitat que forma BOL de vegades es refereix al fòrum com “la ciénaga” definint l’espai. L’organització per categories pròpia d’aquest tipus de plataformes de comunicació també afavoreix l’organització de l’espai, de manera que hi ha un apartat específic per a cada tema. A destacar alguns canvis d’aspecte en relació a festivitats. Per exemple, quan s’acosten les festes nadalenques a la pantalla “plouen” flocs de neu o regals; per Sant Valentí, cors; el Dia dels Innocents cauen “llufes”, a la tardor fulles, etc…

 

Tot i que els fòrums són un producte cultural virtual de consum visual i textual, les persones usuàries poden arribar a desenvolupar llaços d’amistat i solidaritat més enllà de la pantalla, com és el cas de les trobades de BOL. Aquest producte s’ha anat convertint en una eina de promoció o inspiració per a negocis d’emprenedoria, un espai on compartir inquietuds, tècniques, trucs, consells (fins i tot ofertes de feina!) de manera que també és una font d’informació a consultar quan es vol adquirir un nou instrument o resoldre un problema/dubte. És a dir, malgrat ser un producte cultural virtual el seu consum va unit a molts aspectes de la vida quotidiana de les persones usuàries.

Vida quotidiana
Vida quotidiana dins BOL

Bibliografia

  • Fecé Gómez, Josep Lluís. “El circuit de la cultura. Comunicació i cultura popular”. A: Imatge i cultura. Mòdul didàctic 5. Materials didàctics de la FUOC.

 

[1] Josep Lluís Fecé Gómez. “El paradigma culturalista dels pioners”. El circuit de la cultura. Comunicació i cultura popular, p. 9-11.

[2] Ibídem, p. 13

[3] Ibídem, p. 17

[4] Ibídem, p. 18

[5] Ibídem, p.19

[6] Ibídem, p. 26

[7] Ibídem, p. 27

[8] Ibídem, p. 33

[9] Pàgina de Facebook dedicada al fòrum Bajistas Online (BOL) https://www.facebook.com/Bajistas-Online-BOL-285922511424162/info/?tab=page_info [Data de consulta: 15 de desembre de 2015]

Agraïments: A “Jarrumet” i la resta de la comunitat BOL pel seu suport i bon humor!

Literatura feminista. Anàlisi lexicomètric.

Què és l’AntConc?

Logo de l'AntConc
Logo de l’AntConc

L’AntConc és un programa que permet extreure d’amplis corpus textuals dades com freqüència de les paraules, concordances, fer recerques i agrupacions. Aquest programa no realitza un anàlisi del text però és molt útil per a detectar i analitzar aspectes textuals i lingüístics. Per tant, el podríem considerar com una eina que simplifica el treball amb  corpus textuals amplis. L’AntConc treballa amb fitxers senzills (extensió .txt) però també permet obrir fitxers HTML i XML per adjuntar-hi anotacions i metadades. El primer pas per treballar-hi és carregar el corpus textual del qual volem extreure la informació.

En el moment d’escollir la temàtica i els textos per a realitzar la pràctica de l’anàlisi lexicomètric vaig decidir analitzar la literatura feminista, és a dir, de què parlen els llibres feministes? Quins són els temes més habituals? Com se’n parla? Els articles utilitzats estan extrets del blog Inquietudes feministas, “un espacio para difundir diversos tipos de materiales referentes a la teoría feminista”. A partir del text de contraportada i l’índex d’uns 30 llibres sobre la matèria s’ha analitzat si la realitat es correspon amb la hipòtesi inicial o si inconscientment tenim una idea del feminisme basada en tòpics.

Hipòtesis inicial

Havent cursat assignatures com Antropologia, Sociologia, psicologia i el seminari de Gènere s’espera que la literatura feminista faci ús de termes com dones (homes), feminisme (feminista), patriarcat (matriarcat), apoderament, lluita, desigualtat (igualtat), rol, gènere, construcció (social), sexualitat (sexe), heterosexualitat (homosexualitat, gay, lesbiana), discriminació… Així mateix, també es pressuposa les referències a autores com Simone de Beauvoir o Judith Butler. Per a elaborar un corpus de referència s’ha utilitzat una mostra de vocabulari amb conceptes clau sobre igualtat.

Anàlisi del corpus

Una vegada carregat el corpus, i filtrades les paraules sense significat lèxic (stopwords) es procedeix a l’extracció de freqüències amb el següent resultat:

Resultat de l'anàlisi lexicomètric
Resultat de l’anàlisi lexicomètric

Aquestes són les paraules que ocupen els primers 10 llocs en la llista. La xifra al davant del mot indica la freqüència de repetició. Com era d’esperar, entre els primers llocs hi ha mots com “dones”, “gènere”, “feminista”, “feminisme”, “social”, “poder”.

L’AntConc ens pot ajudar a trobar quin lloc ocupen altres mots que formen part del lèxic habitual de la matèria i s’esperava trobar en les primeres posicions:

 

Ens crida l’atenció que la paraula en la 10 posició sigui “desig”. Desig de què? Fent servir l’opció de concordances busquem el context on apareix el mot i trobem que “desig” es repeteix amb molts significats. Com a substantiu (el desig) i com a verb substantivat (tenir desig de). Aquests resultats ens mostren que gran part dels llibres analitzats parlen del “desig de ser mare” (maternitat ocupa el lloc 16 i es repeteix 25 cops)

Un altre concepte que relacionem amb el feminisme és “lluita”. Aquesta pot ser contra quelcom o per aconseguir quelcom. De quina lluita ens parlen els llibres analitzats? Hi ha referències a una lluita per aconseguir quelcom, també a l’acció de lluitar contra, però sobretot parla de la lluita de les dones. És a dir, el feminisme implica una idea de lluita contra i per a però sobretot la de lluita com un esforç a realitzar.

Que la paraula “social” ocupi el lloc número 8 en la llista de freqüències i es repeteixi 44 cops pot ser una pista de tipus de lluita? Partim del que ja sabem: el gènere és una construcció social i el feminisme és la lluita d’un gènere per a superar les situacionsde desigualtat que pateix. Busquem relacions entre (des)igualtat i societat. Trobem que la lluita feminista és una lluita relacionada amb la desigualtat de gènere, la desigualtat biològica, la social i la salarial.

Aquestes desigualtats són el fruit d’un model social contret: el patriarcat (posició 101 en la llista de freqüències) però curiosament trobem una altra paraula associada a lluita i desigualtat que es repeteix molt més: poder (posició 7) o les relacions de poder.

Abans hem analitzat de quin tipus de desigualtats es parlava. En relació a aquestes podem investigar sobre quines diferències provoquen les desigualtats. Trobem que es parla de diferències socials, naturals, sexuals, físiques, culturals, històriques i també unes de significatives: les diferències originades per sistemes. És a dir, hi ha certes diferències que són socioculturalment construïdes i és en aquestes on es mouen les relacions de poder.

Un altre mot que es repeteix amb freqüència (57 cops) és “treball” i en 13 ocasions ens parla de “treball domèstic”. Sabem que l’àmbit domèstic i privat tradicionalment s’ha associat a les dones, donant origen a moltes desigualtats i lluites en conseqüència.

Síntesi

En conclusió, tot i haver-hi uns grans temes (i termes) que són “clàssics” dins de l’àmbit, la literatura sobre teoria feminista és molt diversa i cada cop més variada. Tant es pot centrar en la qüestió feminista de manera general (enfocament més teòric) o en un aspecte en concret dins d’aquesta (enfocament analític), així com fer-ho des d’una perspectiva sociològica, filosòfica, antropològica, psicològica o fins i tot política. Respecte a les referències a feministes com Simone de Beauvoir i Judith Butler, les trobem en una proporció semblant (però lleugerament baixa) comparades amb les mencions a Sigmund Freud o Michel Foucault. Per tant, no és un tema “només de dones”…

Referències a Simone de Beauvoir
Referències a Simone de Beauvoir

 

Referències a Judith Butler
Referències a Judith Butler

 

Referències a Sigmund Freud
Referències a Sigmund Freud

 

Referències a Michel Foucault
Referències a Michel Foucault

 

Potser la varietat textual analitzada no sigui molt àmplia però tot i així l’anàlisi lexicomètric ens marca clarament un contrast entre conceptes molt habituals i compartits (que es repeteixen en major freqüència) i altres que només es mencionen segons l’enfocament del llibre. Queda clar que, més enllà dels tòpics, la complexitat del feminisme i les qüestions de gènere la trobem en la seva transversalitat.

Cibercultura, hipercultura

L’hipertext es pot veure reforçat per la hipermèdia afegint l’acompanyament d’elements sonors i visuals, ampliant la comunicació més enllà del llenguatge escrit. Lletra, imatge i so configuren un nou context interpretatiu que implica la intervenció de més sentits i més connexions neuronals. No només entendrem allò que llegim, també interpretarem les sensacions transmeses per l’atmosfera que acompanya a la lectura, sabent que aquesta mai serà igual.

Navegant, cibernèticament parlant, descobrim noves cultures, altres maneres de fer, de ser i de pensar. Aprenem i desaprenem de manera inconscient, aportem informació a la comunitat. Fins i tot quan no ens expressem deixem la marca de la nostra presència en un historial, un registre que parla de la procedència geogràfica, el nombre de visites realitzades o de la temàtica que ens interessa. La presència d’aquest mitjà ha modificat moltes conductes. Hi busquem informació, definicions, respostes, indicacions, solucions, trucs… Allò que abans consultàvem en una enciclopèdia, una guia o un mapa, ara ho busquem navegant pel ciberespai; a més, si el mitjà té un bon manteniment, sempre podrem consultar-ne la versió més actual.

Hem de tenir present la importància del llenguatge en els actes comunicatius, ja que la comprensió del discurs sempre estarà condicionada per l’esquema mental dels interlocutors, pel fet de si comparteixen o no el mateix imaginari sociocultural inconscient. L’hipertext travessa fronteres i si volem que el nostre discurs sigui comprensible i entenedor caldrà inserir-lo dins el marc de referència adequat o dotar-lo de les ajudes necessàries i vincles útils.

“Ocultar-nos” darrera una identitat virtual ens permet crear una ciberpersonalitat potent d’acord amb els estereotips cultuals, possibilitant la definició de la identitat digital de les persones a les quals volem arribar a través del nostre discurs, definint la nostra audiència. Un marc referencial ben definit i una identitat digital ben definida ajuden a definir el llenguatge i orienten la direcció del discurs. Per tant, en la comunicació hipertextual hi ha una reflexió prèvia. Redefinim la nostra identitat privada per tal de projectar-la públicament. Adaptem i organitzem el nostre llenguatge per tal de transmetre el nostre pensament, les nostres idees i opinions de manera entenedora (encara que no sempre siguin compartides o respectades), fent possible compartir o expandir el discurs original a través de la xarxa.

La familiarització amb l’hipertext ens dóna una nova visió de la comunicació i de la literatura. Desenvolupem estratègies per fer més eficaces les nostres recerques i per rastrejar entre un gran volum d’informació, prescindint de l’existència d’un índex. S’amplien considerablement les possibilitats d’expressió creativa sense necessitat d’una gran inversió econòmica.

Inconscientment el nostre pensament i comunicació s’han anat adaptant als nous suports virtuals. L’aplicació de l’hipertext amb finalitats didàctiques també ha estimulat l’alumnat a saber organitzar-se i crear un mapa mental relacionant conceptes a mode d’hipertext neuronal. Però encara hi ha sectors de la població poc familiaritzats amb el llenguatge hipertextual malgrat l’hagin integrat, voluntària o involuntàriament, a través de les noves tecnologies. Per tant, les maneres de pensar i comunicar-se variaran en funció del grau d’acceptació i assimilació del llenguatge hipertextual i l’ús dels mitjans.

Nosaltres, l’hipertext

Les persones som els nodes d’una xarxa anomenada societat. Com a agents actius de la mateixa produïm, compartim i consumim informació cada cop més variada i plural, tendint a la dispersió i al caos. Els processos de gestió, producció i assimilació de la informació es donen a través de la interacció social, possibles gràcies a un sistema de signes i símbols compartit, un llenguatge comú que fa possible l’intercanvi d’experiències i coneixements. Però, per tal que això sigui realment possible, cal superar els obstacles de l’individualisme estructural propi de la societat-xarxa que dificulten la construcció de significats virtualment compartits. És a dir, cal trobar ponts entre diferents llenguatges i sistemes de comunicació que permetin superar els conflictes i les diferències culturals. Un d’aquests ponts és l’art, llenguatge visual perfectament adaptable a l’entorn hipermedia propi de l’hipertext.

 

La persona és un hipertext. El cervell emmagatzema, processa, relaciona i produeix informació contínuament. Al llarg de la nostra vida, a través de la interacció social i de l’experiència viscuda, aprenem i desaprenem, adquirim nous coneixements, rebem i compartim informació, reconstruïm el nostre món de signes, símbols i significats, així com el dels valors i creences. Desconnectem nodes obsolets en el temps per adequar-los a una societat en canvi constant. Interactuem a diferents nivells de manera seqüencial, no lineal, apropiant-nos del coneixement que tenim a l’abast per tal de recompondre la nostra intel·lectualitat, tal com ho fa el llenguatge hipertextutal. En la societat de la informació i la comunicació la nostra raó i capacitat crítica estan submergides en una frenètica i constant activitat de processament, anàlisi, classificació i actualització de la informació recollida durant els processos d’interacció -tant dels seleccionats a voluntat com els desenvolupats segons rol, classe social, activitat laboral o acadèmica- que durarà tota la vida o mentre tinguem la voluntat de fer aquest esforç. Però, vivint enmig d’un voraginós i accelerat paradigma com aquest, quants cops tenim prou temps per aturar-nos a pensar, a reflexionar? Podem apagar el nostre cervell tal com apaguem els dispositius tecnològics?

Les noves tecnologies, l’hipertext i l’hipermedia són mitjans que ens permeten accedir a informació d’origen ideològic i geogràfic plural, la majoria per canal escrit (com a “intent” de transcripció de la parla). Això significa que durant aquest intercanvi comunicatiu no hi ha presència dels elements orals que expressen la intenció personal i privada: no podem escoltar la parla, només interpretar-ne el to o la intenció a través dels enunciats escrits. A més, per tal d’entendre el missatge cal compartir o, com a mínim poder entendre, l’alfabet emprat en la transmissió de la informació, a més de les implicacions conceptuals i cognitives que comporta com a sistema simbòlic organitzatiu de la societat. La tendència a la mundialització i la globalització fa que cada cop més cultures i societats estiguin en contacte, convivint, compartint informació i coneixement, fet que demana un exercici de voluntat i esforç per assimilar i comprendre els sistemes de creences i valors (context) que tenyeixen els intercanvis intel·lectuals entre diferents identitats.